Una poesia d’amor a dos veus, sí, però també altres coses, altres versos. No és un poema d'amor fàcil d'entendre.
Amor a dos veus
Sobre el meu
replà de llunes regulars trobaràs tots els abrics
No
era l’amor quan em dugueres a la rodalia
que has
deixat als sorrals de les teves passes.
No,
no era l’amor, era un traspassar les formes
Estirat
sobre les pedres d’una casa
ni cap ànsia et farà córrer fins als grans boscos.
has fet
lliscar el teu estómac d’aigua
Quiet
al racó d’una nit a la platja tots tornen.
sobre la
vibració desfermada d’una terra angoixada
Si
res no dius les paraules s’esborren i molt, molt tard, ballen, ballen...
i tot esdevé
energia que et perfora quan et redreces
Què
deies? Els ocells no canten? La gent passa...
i ets tronc
que m’esclafa i s’enllaça l’heura fent-me
Espera,
espera, no tinguis pressa, que el barco
marxa.
jardí humit
i feréstec. S’alça el tronc i el veig
Queda’t
aquest vespre i examina la imatge on encara et reflexes.
inabastable,
mirant majestuosa és la nit negre ferida
I t’has
quedat en un altre paral·lel estès a terra
desconegut
per tu mateix, despert i adormit, desencadenat,
cobert d’estrelles.
Igor Kutuzov
 |
| Poesia d'amor a dos veus. Foto By Igor. |
