Tot el teu amor

Tot el teu amor

Tot el teu amor

el volcares a la gosseta Perkins.

Comptat i debatut,

la Perkins

mai no et contestava.

            Mr. Igor Kutuzov.

Passing Shot, de Vinyoli. La poesia i el tenis.

Doncs arriba en Joan Vinyoli i d'una cosa tan poc poètica com una xarxa de tenis, n'obté un bon poema, aquest Passing-Shot, amb anglicisme inclòs, circular, un xic ofegant, amb un puntet d'ironia. Personalment, el poeta Vinyoli em va entusiasmar amb aquell llibre, Vent d'Aram, però aquí demostra com, algunes vegades l'objecte poètic no és tan determinant. Allò determinant és la mirada. Faré com ell, «aniré mal corrent, mal caient, no sabent / o no tenint valor per acabar /sense un crit ni una queixa». Tota una lliçó moral.

PASSING-SHOT

Instal.lat ja de temps en una
plataforma de somnis
estèrils, desfibrats, sense un ordit,
per contrast amb el joc
de cada dia a la pista
vermella, piconada,
on reboten duríssimes a cada
cop les pilotes de fúria que em llancen
els contraris,
com un boig, ara al fons,
ara a la xarxa, intento córrer,
saltar, ajupir-me, redreçar-me,
mai prou flexible, mai prou fort, mai a temps
a tornar els passing-shots que em tiren
a cada instant.
Sé prou que tinc
perduda la partida, que de res
no serveixen els breus
moments de descans entre joc
i joc, la tovallola humida
que et mulla el front, el vas
de tònica o de te
-no cal pensar en el dòping,
que per això ja és tard.
Ara jo dic: què fer
de la resta de vida que em queda,
massa gastada, massa inútil
per seguir el joc?
M’ho sé: fins a l’últim
dia de tots
aniré mal corrent, mal caient, no sabent
o no tenint valor per acabar
sense un crit ni una queixa.
M’instal.lo novament
a la petita plataforma
dels somnis, cada cop
més fràgil, sempre a punt
de caure i despertar-me
del tot.

Oda al Gripau

Una poesia al gripau, petit, lleig i lliure.

Oda al Gripau

L'invoques perquè t'ajudi

a moure no sé quines penes.

Els de casa el criden

perquè, diuen, hi ha desordres.

Ell l'estira del braç,

s'atansa ensenyant l'ullal.

Però si és un gripau!

Un gripau que viu al fang

pendent de la mosca que passa

que canta a la lluna

que vola-vola-vola.

Què li dieu dels déus i oxitocines?

Si és un pobre gripau

que no en sap de regnes ni promeses

ni de queixes i tristeses

ni de fites vitals

ni de núvies que corren

ni d'arnes d'una sola ala

ni deutes existencials.

És un gripau que viu

prop de l'aigua

que si obra la boca i canta,

amagat al fullatge,

és per fer riure

la formiga amiga que s'escarrassa.

Un gripau d'ulls tancats, mig babau,

un gripau esparracat

un gripau que viu a la bassa.

               Igor Kutuzov 2012

I el peix petit...

I el peix petit...

I el peix petit li va dir

al peix gran

Escolta tu! No vols dir

que aquí hi sobra espai

Oi-tant-Oi-tant!

I el músic li va dir

al director d'orquestra

Escolta, no puc anar

allí a caçar

Arcs de Sant Martí?

Oi-tant-Oi-tant!

I el fregall li va dir

a la taronja

Escolta, tu sovint

somies en cassoles

que graviten soles?

Oi-tant-Oi-tant!

I l'ombra d'estiu

li va dir a l'alzina

Escolta, no vols dir,

no vols dir res de res?

Oi-tant-Oi-tant!

És en Lluís Llach un mal poeta?

Afirma Lluís Llach en unes calentes declaracions al diari La Vanguardia d'avui, onze de setembre de 2012, que ell és mal poeta i escriptor. Òndia. És l'edat? És una llum cegadora que l'ha estabornit? És sincer? No en tinc ni idea, però són declaracions cridaneres que m'ha l'ha tornat, al Llach.

Algunes de les seves cançons diuen coses com aquestes:

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.

Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.

Hi ha alguna cosa sublim a les cançons d'aquest home que nos saps bé si va o torna. En Llach mira la societat, canta a la gent que l'envolta, com la Laura, s'en va, a vegades, al mite, torna portant-nos Kavafis, puja un cim pujant un rierol i veu que venim del nord i del sud i més enllà. En Llach, a vegades massa melodramàtic pel meu gust, sembla que ploriqueja en directe. En Tennyson ja parlava de les llàgrimes vanes, dels dies que no hi són. Tot i així, les cançons de que petit vaig aprendre d'en Lluís Llach les segueixo cantant. Ara rentava els plats i cantussejava Abril 74'. Coi, però si jo vaig néixer al 1973, un gelat mes de gener. Aquest home és etern, doncs, tot i que no m'agradin els seus directes i aquella veu que fa a vegades, com si tingués al turmell una abella que el pica.

Perquè en Llach va saber mirar al seu voltant, més enllà del seu melic. I té, a voltes, un alè èpic, un força al cant que traspassa les fronteres. En Llach recollia els anhels i les esperances de molts en un món en transició, aquells anys en que la gent estava disposada a sacrificar alguna cosa pel bé comú. Les cançons de Lluís Llach tenen poesia certa, tenen força, profunditat i melodia.

Avui, enmig d'una crisi terrible, els nois del rock català fan cançons boniques, dolces. Que maco. Són folklòrics, moderadament moderns i costumistes. Ai, mare, que la meva novia m'ha deixat mentre miro l'Apple a la platja i un surfista creua l'horitzó a la vegada que em prenc un mojito i el meu Golf blanc brillant m'espera a l'aparcament. Però quina merda. Què els passa? Enmig de la tempesta, cant a l'hedonisme. Sí, ho fan de manera brillant a vegades, però són tous i tenen tan contingut como una bossa de pollastre congelat del Mercadona.

En Lluís Llach, que diu que és mal poeta, viatjava directe al mite. A allò important. Llarga vida als mals poetes com ell.