L'àgora dels difunts, on flueix embadalida l'ànima.
Obrint-me pas recorro l'àgora
en zig-zag perquè el camí
del home recte perd les claus.
Allí els murs amb portes closes,
els rostres topen, moren, besen
el sol que cau com una túnica
tocant els caps desperts, atents
al so que surt del fang vermell
dels llavis sota els vels, uns ulls
creuats per feixes cel obert,
un dit t'atrau, algú t'estira
hi ha nervi al braç que ven notícies
quelcom primari mou el bruixot
la vella pols, present arreu.
Dormit, salmó a les cases baixes
que encerclen plaça i cel rogenc,
bullint colors extrets de pedres
i flors, desert, que es mesclen purs.
Els grups de joves passen hores
plegats al calç com contraforts
fonent la seva pedra nova,
les dones, cap ben cot, traginen
ocultes lluny del centre, arran
parets del groc trencat dels pobres.
Al món regit pels secs instints
de sang, com lleis encara hi pesen
els pactes, vida és paraula.
Tothom estén la mà volent
narrar, canviar, aprendre el tros
d'aquell Corà que sap només
l'altre, teixint així la corda.
Si em giro, dents menjats, fortor,
la sang dels caps de xai degota
brillant, daurats, rere les llums
d'aram tallant l'aroma viu
regat per carns picants, espècies
fregant la pell, taronges, faules
i bàlsams màgics, micos, pispes,
la cobra es beu la meva por
aquí, on tot es pot trobar.
Jemaa el-Fna, on creix la vida
que neix a cops, brogits d'un poble
tenaç creant la seva música
parida a cada frase dita
amb timbres àrabs sobre l'aire
ferit per crides d'aigua, precs
cantats al pi d'estuc, xiulets,
cruels llavors a cau d'orella,
dansant com ones, vetes verdes,
lliscant de boca en boca rere
un mur d'històries. Lona rítmica,
timbals i flautes gronxen l'odi.
