Llàgrimes vanes, de Lord Alfred Tennyson

Llegit per casualitat, Alfred Tennyson (Somersby, 1809 – Alworth 1892). Fou un notable poeta britànic, que com tants d'altres, va passar uns anys al Trinity College, de Cambridge. Jo no hi vaig anar pas, ni vosaltres. Sovint em pregunto si és bo, això d'anar a aquestes escoles tan exclusives. I sovint em pregunto si les escoles atreuen el talent o el crean, que és cosa ben diferent. En tot cas, va deixar alguns bons poemes, entre ells, aquestes llàgrimes vanes, que com quasi totes les llàgrimes no porten enlloc, tot i que a vegades siguin tan inevitables com llançar un crit a la nit.

Aquest poema és una demostració que a través de paràmetres clàssic (usats per mils de poetes mil vegades) és possible fer magnífics versos, o això vaig pensar llegint-lo.

Llàgrimes, llàgrimes vanes, que no sé què signifiquen,

llàgrimes del fons d'alguna divinal desesperança

que s'alzinen en el cor, i m'omplen a vessar els ulls,

en esguardar els feliços camps que cobreix la tardor,

mentre recordo els dies, els dies que ja no són.

Fresques com el raig primer que llambreja dalt la vela

i ens porta els amics perduts des d'enllà de l'altre món,

tristes com el raig darrer que s'encén sobre una altra

que s'enfonsa sota el límit amb tot allò que estimem;

tan tristos, però tan vius, els dies que ja no són.

Ah, tristes i tan estranyes com albes fosques d'estiu

quan el primer refilar dels ocells que es deixondeixen

arriba als agonitzants, quan esdevé el finestral

davant els ulls dels que moren un quadrat centellejant;

tan tristos, i tan estranys, els dies que ja no són.

Estimades com petons recordats un cop han mort,

o dolces com els fingits per somnis sense esperances

en llavis que són per altres; tan profundes com l'amor,

com un primer amor profund, i ferestes de recances;

oh la mort, la mort en vida, els dies que ja no són.



No fou exactament formós, en Tennyson.



Visitar blog Antigua Vamurta