Ted Hughes. La darrera carta.

Ted Hughes i Sylvia Plath. Els anys feliços.

La revista New Statesman publicarà o ha publicat un poema inèdit de Ted Hughes. Els versos parlen de la que va ser la primera esposa del poeta britànic, Sylvia Plath. La peça es titula Last Letter, La darrera carta, fent una clara referència a un dels millors llibres de poesia que he llegit, Cartes d'Aniversari. I tancant-lo, anys després de la seva pròpia mort.

Us deixo l'enllaç al meu altre blog, en castellà, on faig un llarg comentari sobre aquest recull de poesia, fantàstic. Impressionant. Modern també. l'enllaç és: Cartas de Cumpleaños de Ted Hughes.

De moment, l'única cosa que se sap és que el poema comença dient:

«Què va succeir la nit del diumenge? La teva darrera nit? Allò que recordo d'ella (...)

Una veu com arma escollida

o una injecció mesurada amb precisió

va transportar quatre mots al fons de les meves oïdes:

la seva esposa ha mort» (...)

Després hi ha algun fragment desestimat pel propi poeta:

«El darrer cop que et vaig veure viva

llançant al foc la darrera carta a mi dirigida... amb aquell somrís

com si haguessis volgut fer entendre alguna cosa molt diferent»

Espero aconseguir el poema sencer. Si així és prometo traduir-lo (amb ajuda...) al català i pujar-lo aquí. Ted Hughes i Auden són per a mi grans referents.

I encara em cremen els llavis.

Un poema d'amor curt en català... Versos breus com navalles.

S'apaga el dia

amb un fil de coure.

No sempre parlem

de velles promeses.

D'avui, per exemple,

quedarà la sorpresa

d'un infant,

l'alegria del falciot,

o aquesta pluja

sobtada

a la fi de la tarda

que ens obliga

a córrer

per carrers

magnètics

i em permet,

desafiant les distàncies,

en un picat esgarrifós,

caure fins la teva boca.

                      Igor Kutuzov

L'edat d'or, poemes de Parcerisas

El llibre de poesia L'edat d'or és d'aquells que van marcar un moment, i potser també una tendència. Es parla de la poesia de l'experiència, d'allò quotidià. Poster sí, jo sobretot diria que és poesia d'amor i poesia de la nostàlgia. Francesc Parcerisas (Begues, Baix Llobregat, 1944) és poeta, magnífic traductor i crític literari. No ha publicat molts llibres de poemes però tots ells són d'una gran qualitat. El vol és alt.

L'edat d'or, publicat al 1983, és un viatge pel temps d'algú que observem des d'una certa distància. Un viatge on un home que sembla malviure al present, retroba les dones del passat, que aconsegueixen revifar un esperit atrapat. I no només això, L'edat d'or té to, té molts carrerons i es fa molt difícil destacar-ne un, de poema. Deixo aquí l'inicial, “Variació sobre un poema de Lawrence Durrell”, uns versos cisellats

Som tres homes asseguts al cor de la nit

sota el figueral endolcit pel cant dels grills,

asseguts al cor de l'estiu d'aquesta illa.

En algun moment, entre les begudes i els cafès,

una paraula, un gest, el lladruc distant d'un gos,

fa que la recordem aquí, asseguda,

estimada a torns —o a la vegada— per tots tres.

D'això ja fa anys, però l'alcohol i el caliu de la nit

han enrunat un temps d'evocacions mudes.

Ara ella hauria xerrat, ens hauria encisat

amb l'espurneig seductor dels seus mots

tot aixecant una mà per enretirar un cabell

amb aquell gest tan seu que tots li coneixíem.

Però sabem que no hi és, que la seva absència

és un dolor diferent per cadascú,

que totes les passions fràgils del seu amor

han anat prenent la suau nostàlgia del temps,

s'han anat plegant sota aquest record mut,

sota aquest enyoradís silenci des d'on ella senyoreja.

L'edat d'or és un d'aquells llibres que vaig rellegint cada cert temps. Sempre hi trobo alguna cosa, sempre em dóna gran plaer.

I deixo un vídeo del poeta, recitant Matí al bar, un altre bon pomea de L'edat d'or. Qué guapo trobar vídeos de poesia així. Pufrrr, pim, pum.

Com a curiositat, a més de ser un dels millors poetes vius a Catalunya, Parcerises a traduït alguns dels millors llibres fantàstics en català com és El Senyor dels Anells, de J.R.R. Tolkien, per les quals va encarregar-se d'adaptar tots els noms i topònims de llocs, races i personatges al català, tal com era desig exprés de l'autor original. A més, va ser l'encarregat de l'acurada traducció de la saga Terramar, on el traductor no cansa, com tan sovint succeïx a la nostra llengua.

Miquel Bauçà, poeta maleït

Desconegut pel gran públic, Miquel Bauçà ha deixat una obra poètica de molta qualitat i una veu que encara ressona, dura, sovint amarga. Solitària. I això que va guanyar premis i les seves peces van anar apareixent a diferents antologies poètiques. Felanitx, 1940 - Barcelona, 2005. Poeta i narrador mallorquí fa versos amb la cara bruta del viure. I poster això no ajuda a ser popular, tot i que la cara bruta del viure, sovint, pesa més que la lluent i polida.

SI UNA TARDA ...

Si de tard plou la tristesa

i relluu enmig del baf

la pintura dels vehicles,

els semàfors creuant folls

la llordesa, el fang i el fàstic

dels carrers humitejats;

si de tard un surt de feina,

atuït, malmès, i plou,

i plou tant que els cecs s'arrufen

als portals darrera els ulls,

com pot un l'aguait permetre

d'una nina boja, hostil,

o el mirar de nines lletges!

Letargia, fosca, error,

calfred, pluja, defallença,

general esfondrament,

tant amaren que un s'aferra

al fremir d'una cançó

que se senti de passada.

Beowulf en català

La poesia èpica anglosaxona té una capacitat de crear metàfores i abstracció que obligatòriament et fa replantejar tot allò que fas i penses de la poesia. Escrit al segle VIII, en plena transició de l'antiguitat al feudalisme, Beowulf és escrit en anglès antic, amb reminiscències de llengües germàniques i nòrdiques. 3.182 versos amb un sistema de ritmes accentuals, de vers al.literatiu.

Autor o autors anònims. L'individualisme encara no havia assaltat la literatura.

Aquest poema èpic va ser una de les fonts que van inspirar El senyor dels Anells, de Tolkien, apart de la mitologia nòrdica i d'altres peces de tall èpic com “L'errabund”.

     Beowulf

Llavors hom sabé de Grendel de Geatland, de l'altre costat de la mar,

per un dels seguidors d'Híglak, el primer dels seus nobles (...)

                                          Demanà que un mariner

fendidor de les ones li fos aparellat; el rei guerrer

cercaria, va dir, per damunt del curs del cigne,

aquell senyor de nom, necessitat d'homes (...)

                                                     El túmul era a punt

a la planura on els rompents colpegen la terra ferma,

nou, tocant a mà, d'entrada ben estreta

El guardador dels anells hi dugué

les pertinences dels comtes, la rica part del tresor

curulla d'or, va dir ben pocs mots:

“Serva, terra, l'or dels comtes

com ho han pogut els homes! No foren covards

els qui de tu l'arrencaren, però la guerra de la mort se'ls endugué (...)

 

                            Ja no hi ha alegria del so de l'arpa,

la fusta del goig, ni cap bon falcó

es gronxa ara a les sales, ni el cavall veloç

poteja inquiet al llindar. L'amenaça es complí:

l'esfondrament ha acabat amb un reialme en flor.