Auden, No hi haurà pau

Avui, poemes. Artilleria pesant. Wystan Hugh Auden (1907-1937), el gran poeta anglès modern. Com que en sóc fan d'ell, podeu considerar tot el que digui com mentires, exageracions, animalades i material de reciclatge. És, amb Ferrater, el meu poeta predilecte. El tinc a casa en dos llibres: “Horae Canonicae”, un títol que faria sortir corrents a qualsevol, de la fabulosa editorial desapareguda Llibres del Mall, i també “Vint-i-set poemes”, una magnífica selecció i traducció de Salvador Oliva.

Auden és enorme. No té cap llibre fluix, que jo sàpiga. Us deixo en versió bilingüe una de les peces que més estimo.

No hi haurà Pau

Tot i que el temps clar i temperat

torna a somriure al comtat que estimes

i els seus colors revénen, la tempesta t'ha canviat:

No oblidaràs mai

la foscor que esvaïa l'esperança, la ventada

que profetitzava el teu esfondrament.

Et cal viure amb el que saps.

Ençà, enllà i enfora de tu hi ha altra gent,

en absències sense lluna que desconeixes

però que et coneixen prou,

éssers de nombre i gènere desconeguts:

i no els caus gens bé.

Què els has fet?

Res? Res no és cap resposta:

Arribaràs a creure —com ho podies evitar?—

que sí que els has fet alguna cosa;

desitjaràs poder fer-los riure,

et deliràs per ser amic d'ells.

No hi haurà pau.

Defensa't, doncs, amb tota la força que tinguis,

amb tots els innobles ardits que sàpigues,

tranquil·la la consciència en això:

llur causa, si mai n'han tingut cap, els és indiferent;

ara odien per odiar.

                           Traducció: Eduard Feliu.

There Will Be No Peace

Though mild clear weather

Smile again on the shore of your esteem

And its colours come back, the storm has changed you:

You will not forget, ever,

The darkness blotting out hope, the gale

Prophesying your downfall.

You must live with your knowledge.

Way back, beyond, outside of you are others,

In moonless absences you never heard of,

Who have certainly heard of you,

Beings of unknown number and gender:

And they do not like you.

What have you done to them?

Nothing? Nothing is not an answer:

You will come to believe - how can you help it? -

That you did, you did do something;

You will find yourself wishing you could make them laugh,

You will long for their friendship.

There will be no peace.

Fight back, then, with such courage as you have

And every unchivalrous dodge you know of,

Clear on your conscience on this:

Their cause, if they had one, is nothing to them now;

They hate for hate's sake.

               Font: Amercian Digest.

Visita el blog Antigua Vamurta

Farai un vers, Guilhem i Loquillo

Una amiga de Madrid, la Susana, em va demanar que traduís farà uns dies el següent missatge: «Farai un vers de dreit nien». Gairebé se'm para el cor. Però, quina llengua és aquesta? Català medieval? No. Occità, la llengua de Guilhem de Peitieu, duc d'Aquitània i primer trobador del que es conserva l'obra. Aquí comencen els versos d'un poema que ha adaptat (oh!) El Loquillo, al seu disc “Su nombre era el de todas las mujeres” (2011), vía Luis Alberto de Cuenca. És una bona cançó, però en tot cas la lletra no és coincident. Deixo el vídeo abaix.

Farai un vers de dreit nien,         Vaig de no-res aquest vers fent:
Non er de mi ni d'autra gen,        no m'hi contemplo, ni altra gent,
Non er d'amor ni de joven,          no diu jovent, ni d'amor sent
Ni de ren au,                                                            el devessall.
Qu'enans fo trobatz en durmen   Quan l'he trobat, jo era dorment
Sus un chivau.                                                     dalt d'un cavall.

Jo que pensava que el no-res era un concepte modern, potser fruit dels nihilistes. No, altre cop. Guilhem de Peitieu, VII comte de Poitiers i IX duc d’ Aquitània, és el primer trobadors conegut, el primer poeta de llengua occitana d’obra conservada. Fou un senyor poderós, lluità contra el seu rei al costat del d'Anglaterra i encapçalà una d'aquelles boges creuades sagnants. Al capdavant de 30.000 guerrers, que els turcs van massacrar a la batalla d'Heraclea Cybistra. En va tornar ell i sis més.

Es conserven dotze poesies seves, moltes catalogades com sensuals i tendres. Segons Martí de Riquer, "se dirige a sus compañeros, jóvenes caballeros de su mesnada, y donde expone temas chistosos, divertidos o francamente obscenos al hablar de los amores con sus amigas".

Deixo aquí aquest poema seu i un link un trobareu tota la obra que ens ha arribat a nosaltres, pobres mortals: http://www.trobar.org/troubadours/coms_de_peiteu/

Farai un vers de dreit nien,
Non er de mi ni d'autra gen,
Non er d'amor ni de joven,
Ni de ren au,
Qu'enans fo trobatz en durmen
Sus un chivau.

No sai en qual hora-m fui natz,
No soi alegres ni iratz,
No soi estranhs ni soi privatz,
Ni no-n puesc au,
Qu'enaisi fui de nueitz fadatz
Sobr'un pueg au.

No sai cora-m fui endormitz,
Ni cora-m veill, s'om no m'o ditz!
Per pauc no m'es lo cor partitz
D'un dol corau,
E no m'o pretz una fromitz,
Per saint Marsau!

Malautz soi e cremi morir,
E re no sai mas quan n'aug dir.
Metge querrai al mieu albir,
E no-m sai cau:
Bos metges er si-m pot guerir,
Mas non, si-m mau.

Amigu' ai ieu, non sai qui s'es,
C'anc no la vi, si m'aiut fes,
Ni-m fes que-m plassa ni que-m pes,
Ni no m'en cau
C'anc non ac Norman ni Franses
Dins mon ostau.

Anc non la vi et am la fort,
Anc no-n aic dreit ni no-m fes tort;
Quan no la vei, be m'en deport,
No-m prez un jau,
Qu'ie-n sai gensor e belazor,
E que mai vau.

Fait ai lo vers, no sai de cui,
Et trametrai lo a celui
Que lo-m trameta per autrui,
Enves Peitau,
Que-m tramezes del sieu estui.

Baudelaire canta a Sara

Fa por... En Baudelaire

Poeta modern, més que no pas molts d'ara que ho diuen ser. Em sembla que es va barallar amb gairebé tothom, en Baudelaire. També va ser un gran venedor d'ell mateix, dels primers en prendre consciència de que si vols ser escoltat primer has de treure el cap. Potser per això es tenyia els cabells amb colors llampants, per cridar l'atenció, perquè parlessin d'ell. I, la veritat, va ser un gran poeta. Va capgirar la poesia i a més va rescatar Poe del més absolut del oblits. A través de la vindicació de Baudelaire, Edgar Allan Poe va ser descobert als Estats Units. Deia Gabriel Ferrater que llegint les Flors del Mal va descobrir una nova manera de fer versos, que el van catapultar.

Però, i la Sara? Era una prostituta calba de París. La Louchette, li deia el poeta. Si ara algú publiqués això no ens escandalitzaríem? Sí, no? Una mica? Aniré pujant més coses d'ell, tant interessant i vital. Deia el Gabriel Ferrater que gràcies a Baudelaire va descobrir la gran poesia.

Una nit que estava amb una horrible jueva,

com un cadàver estès al costat d'un altre,

pensava al costat d'aquell cos venut,

en aquesta trista bellesa de la qual el meu desig es priva.

Visita el blog Antigua Vamurta

Poesies de Dylan Thomas

El poeta desafiant Newton..

Sovint em costa seguir els seus poemes, però penso que val la pena. Hi ha recompensa. El poeta regala imatges absolutament fascinants i associacions d'idees inversemblants, d'aquelles que et sacsegen el cervell com si fos una coctelera.

Aquest dia baixant a giragonses,

a la fi de l'estiu, que Déu apressa,

sota un sol amb color dels salmons del torrent,

sóc a la meva casa, sacsejada pel mar,

(...)

la dona que ven peix, quan ara hi passa, troba

allí gavines i cornamusaires, cargols de mar i veles,

i, lluny, uns homes negres, talment corbs, que s'estan

mesclats amb els núvols, de genolls damunt

les xarxes de la posta;

Dylan Thomas va néixer l'any 1914 a Swansea, País de Gal·les. És considerat un dels grans poetes del segle XX, cosa que no puc corroborar perquè ni de llarg he llegit tots els grans o mig grans del segle passat. Ea. En tot cas, em fa gaudir i explora altres maneres de fer poemes a través d'una xarxa de flashos i imatges.

Clos també en una torre de mots, ara m'adono

que a l'horitzó caminen com uns arbres

formes verbals de dona, i les corrues

d'infants al parc, amb uns gestos d'estrella.

Deixa'm fer-te algun mot amb vocals de les platges,

algun amb veus d'alzina, de les rels

d'espinosos comtats dir-te les notes,

fer-te'n algun amb el discurs de l'aigua.

                                 De Sobretot quan el vent d'octubre. Traducció de Marià Manet.

Visita el blog Antigua Vamurta

Esteve Plantada, un poeta del Vallès

Esteve Plantada és un poeta nascut a Granollers l'any 1979. Ha publicat diversos reculls de poesia i és també periodista. Fa uns poemes on la musicalitat és central, on cerca una sinuositat d'accents i sons. I no només això, té un grup complicat de definir (rock? Pop? Stocdecoc?) que, agradi o no agradi, no és conformista i arrisquen. Es diuen Els Nens Eutròfics.

Deixo dos poemes curts. I atenció a la pàgina web de l'autor, força interessant: http://plantada.tumblr.com/

Arrossegues un món en cada paraula,

forges ciutats en munts de residus,

ets aquell ca que ja mai no lladra

ni per por ni per gana, soliu i brutal,

estigma del buit: la vida que et sagna.

No hi ha res que et salvi.

Et salva, però, l’instant.

L’instant et fuig, com pres.

Ets pres en aquesta derrota.

No pots esperar eternament,

la fita és fugir amb la idea.

*Si hi ha cap problema de copyrights o similars, deixeu el comentari o m'envieu un mail i suprimeixo l'entrada. 

 Visita el blog Antigua Vamurta