L’HOME QUE PINTAVA ESGLÉSIES

Diuen que els poemes no cal explicar-los. Bé, aquest mereix una introducció. Un matí de dissabte era a la Sedeta, un espai de Barcelona on s'hi pot jugar a bàsquet o prendre un cafè. Els nens van anar a trobar a un homeless. El tio aquell estava pintant l'església —la foto— del davant, certament amb gràcia. Era relativament jove, probablement italià. El blau dels seus ulls feria. Ho feia tot a mà alçada, fins i tot el rosetó del temple. D'aquella impressió neix aquest poema.

By Igor.

L'home que pintava esglésies        

Si ets aquí és perquè algú t’ha vist

a la ciutat, emergint dels invisibles.

Atrets, els nens van anar, tot i els teus draps

de soledat, el vestit d’un intangible.

Darrera d’ells, vigilant, et vaig tocar

per trobar, vermell i negre, una església

altre cop viva a la fusta escapçada.

“¿No lo ves? Está ahuevada”, em vas dir,

i era cert, era el temple del darrera

desdibuixat als suburbis quotidians.

La teva pau, profund mar! Com t’aprovaves,

t’allunyaves, com et decidia el traç!

Lluerna sobre les fulloles

cap home no crema esglésies

als paral·lels de la matèria,

fulgent als contorns del color.

                                          Igor Kutuzov

Poesia a la Biblioteca. Vigila què agafes!!!

Com un lladre de pastisseries entro a la biblioteca, on el bé escàs són les connexions a internet. Qui vol un llibre, qui? Pujo escales, creuo els silencis, miro els estudiants, salto damunt els caps pelats dels jubilats, jugo a regatejar prestatgeries i arribo a la secció de poesia. Tinc pressa, tinc pressa, que la vida real no deixa de xisclar. Va! N'agafo 4. A la nit, hi ha una estona. Sempre hi ha una estona si mires poc la tele. Engrapo els quatre llibres i els llepo. Obro les pàgines de «Poemes i Mirlitonades» de Samuel Beckett. És com un fortí. L'assalto, el torno a assaltar, però no hi ha manera. Què és això? No entenc res, i hi ha res? Passejo sobre els poemes de Catul, que em fan riure a batzegades. Som com ahir. Després aterro a la consulta de Stéphane Mallarmé. És un metge, un bruixot de molt prestigi. Diuen que és boníssim. Però m'espero a la saleta. Llegeixo un, dos, tres, tots els poemes i segueixo a la saleta, en Mallarmé no em deixa passar. No puc obrir els seus versos. Provo amb l'obrellaunes, no hi ha manera. Crido a un amic. Fem servir un perforador industrial i diamants negres. No es mouen, ni grinyolen ni res. Hòstia, tinc ganes de posar-me a plorar. Desesperat, com un fill abandonat, obro el llibre que vaig agafar per casualitat. Em va agradar la portada que és com dir que votes al candidat d'un partit perquè sembla simpàtic. Primer em sorprenc, després faig un bot. És boig aquest poeta! L'he encertada, la sageta llençada a l'atzar. El paio és Jacques Prévert, i diuen que va ser terriblement popular a França fa uns anys. El llibre, Preversions, que serà motiu d'un proper post. És boig en Prévert!!!! És boig! Res em manca...

Prévert, poeta boig.

Quarter lliure
Vaig posar la gorra a la gàbia
i vaig sortir amb l'ocell al cap
Així ja no saludem
va demanar el comandant
No
ja no saludem
va respondre l'ocell
Ah bé
perdoneu em pensava que encara saludàvem
va dir el comandant
Esteu perdonat tothom es pot equivocar
va dir l'ocell.

Poesia Primavera

Un poema curt de primavera, aquell estat de flotació intemporal.

Roses Blanques, by Igor.

Poesia Primavera                       

Entre els braços adormits

del bosc, flames de llum blanca

esclaten,

abans de la primavera,

molt abans que els murs de pedra.

  Igor Kutuzov

              Del llibre de poemes "Poesia 4 Patis". Igor Kutuzov.

Poesia Trenco el Temps

Una poesia sobre el temps, sobre el fet d'escriure. Un poema que parla sobre l'acte de crear i d'escriure versos.

Trenco el Temps

Trenco el temps

i l’encaixo sobre una pàgina.

La pàgina té quatre costats

que em van bé per ordenar.

Anotar, escombrar, recosir

a la meva manera.

Si pàgina a pàgina

faig una fila

tinc un llibre del temps.

Un sobre l’altre, un any.

Si engarjolo les pàgines

a l’armari,

un temps per pensar,

un jo en moviment.

Ara les escapço, en faig bocins,

faig munts sobre l’escriptori

enraono amb elles, declamo!

M’encén l’ira i les faig volar

corro a recollir-les del terra

i amb una disculpa les torno

Al seu lloc. (Escollit). Supèrbia.

A una pàgina m’hi cap un gat.

A un altre, un matí, i així

fins acabar esgotat.

Miro el temps. Ara entenc

les taules desendreçades,

els homes que baden,

els cigars a la tassa.

Fulls de vent, éssers a la pàgina,

baixar de puntetes

els rierols de paper.

                                     Igor Kutuzov

Poesia satírica i cruel Gai Valeri Catul

Pobre poeta Catul, va morir jove i abans de Crist! Fill benestant de províncies, rebel, tastador dels ambients sòrdids de la civilització romana. La seva obra és molt espontània i, al mateix temps, dotada d'un llenguatge elaborat. En alguna cosa m'ha recordat Gabriel Ferrater. Els versos són a vegades cruels, a vegades tristos, sempre vius. I rics.

Valguin-me els déus, no sé pas si a Emili podríem trobar-li

cap olor diferent entre la boca i el cul.

Gaire més brut no l'és un, ni l'altra gaire més neta,

però el cul, tanmateix, sembla més net i millor

ja que li falten les dents, i les dents de la boca mesuren

un peu i mig, i també té unes genives semblants

a un carro vell, i després la seva rialla recorda

com les mules en zel posen el cony per pixar.

I és aquest el que carda amb moltes i passa per maco

sense que el facin anar mai a la mola i al ruc?

I d'aquella que el toca, amb raó no hauríem de creure

que lleparia el cul fins a un botxí malaltís?

El seu gran amor fou la molt tumultuosa Lèsbia, que es menciona en diversos dels seus poemes, com una obsessió. Un amor d'anades i tornades, que es va dissoldre poc abans de la mort de Catul (84 – 54aC)

Celi, Lèsbia, la nostra, aquella Lèsbia

que era l'única per Catul preuada

més que a ell i que tots els seus, sols ella,

ara va pels portals i les cruïlles

a fer palles als néts de Rem magnànim.

Font: Poesies completes, Gai Valeri Catul. Versió de Jordi Parramon i Blasco. Edicions 62.

Catul

Si vosaltres, per rara avinentesa,
sou lectors de les meves ximpleries
i acostar-me les mans no us horriritza...

Va dir Gai Valeri Catul, fa molt, entre l'any 84 i el 54 abans de Crist.