L’HOME QUE PINTAVA ESGLÉSIES

Diuen que els poemes no cal explicar-los. Bé, aquest mereix una introducció. Un matí de dissabte era a la Sedeta, un espai de Barcelona on s'hi pot jugar a bàsquet o prendre un cafè. Els nens van anar a trobar a un homeless. El tio aquell estava pintant l'església —la foto— del davant, certament amb gràcia. Era relativament jove, probablement italià. El blau dels seus ulls feria. Ho feia tot a mà alçada, fins i tot el rosetó del temple. D'aquella impressió neix aquest poema.

By Igor.

L'home que pintava esglésies        

Si ets aquí és perquè algú t’ha vist

a la ciutat, emergint dels invisibles.

Atrets, els nens van anar, tot i els teus draps

de soledat, el vestit d’un intangible.

Darrera d’ells, vigilant, et vaig tocar

per trobar, vermell i negre, una església

altre cop viva a la fusta escapçada.

“¿No lo ves? Está ahuevada”, em vas dir,

i era cert, era el temple del darrera

desdibuixat als suburbis quotidians.

La teva pau, profund mar! Com t’aprovaves,

t’allunyaves, com et decidia el traç!

Lluerna sobre les fulloles

cap home no crema esglésies

als paral·lels de la matèria,

fulgent als contorns del color.

                                          Igor Kutuzov