Un poesia sobre el mar, l'ambició, els premis dolços i els salats. Una poesia que és també mirar al passat. Uns versos estranys, avui, un xic clàssics. El vell llagut és una història sobre un pescador, que un matí, surt a cercar el peix lluent.El vell llagutI
Marxà de la casa adormidaper trobar l’aire d’un matí.Travessà el port sota la llunavelada pels blaus i robins.Sentí la pau tibant les cordesdel blanc i vell, amat llagut,la llum de l’alba s’esteniaquan enfilà el vol vers al sud.Deixà el record d’una pell tèbiaa terra ferma, dona i fillsentre llençols lligats mirant-lo,amb la fiblada d’un partir.Davant, el pòrtic d’un nou diaparlava d’àngels i cançons,una mar llisa contestavaa tots els jocs de llum del sol.Tancà els seus ulls cargolant-seamb la promesa del garbí,els pensaments fluïen lliuresel vent el duia al seu destí.Tot era clar, la vela blancaobrint camins a l’aigua, el cascdel vell llagut trencant l’onada,la mar guardant excelsos sards.Immensa creix la prada blavaal seu davant, darrera, llunyels dents blancs brillen a la calad'on ha nascut el seu llarg rumb.Llençà les xarxes a les aigüesverdes cercant el peix lluent,cremava el sol la seva carala gola, el pit, la mar roent.L’allau de llum el pertorbavai aquell migdia el món fou pla,la sort, un déu esquiu, volavai ell s’endinsava mar enllà.La xarxa buida, cau la tardallença i recull i ja no sapon és, la costa és esborrada,en un camp blau és enterrat.II
A l’horitzó, llances de pluja,la mar tremola com un pitaccelerat, es plany la fusta,albira, el vell llagut, la nit.“Què he fet, he arribat fins l’arestad’una tempesta que avançantdeixa la meva vida al vespre?Tempto la sort, mato la fam”.“És fam o desig?” La mar parla,trontolla el llagut ensorrat,s’eleven parets d’aigua negre,s’esborra el cel encapotat.El llagut s’eleva i davalladesfilats revolen perills,el vidre del vent l’aclaparai el tomba fins fer-lo enfollir.Resa tremolant, la veu sorda,l’estrèpit ferotge del marl’anul·la i només prem les cordesesperant la mort aferrat.Esmola la nit la navalla,s’esventra el blau zinc enduritdel sostre adherint-se amb l’onatge,les ombres estenen neguits.Empès cap al cim de la forjarecorda la dona, uns ullslatents, un lliscar teles fosques...S’acosta la hora. Qui escull?Seré una pedra d’una platjaque es llença sense cap raó,submergint-se lenta a les aigüesi ja fins la fi queda al fons?Les mans, l’esperit esquerdat,el cos moll i fred, sense forces,avança el llagut contra l’òrbitadel temps i els corrents, atrapat.Saber que el llagut és errant,un punt en la nit, una vela,un llampec de llum oscil·lantdins els infinits miralls negres.III
By Igor KutuzovDespertar lligat a la barcadavant una calma fulgent,Verds flama, vermells són els marbreson sura la llum del corrent.La pell del llagut és tintadaamb la sal que esquerda les mansdel home, del vell que ara cantaa l’alba, segur de tornar.Navegar deserts amb les ànimesdels qui es van quedar, recordarper què van partir tots els altresi agrair la sort de remar.Somriure cansat a la brisaque empeny el llagut cap al port,deixar caure el braç, les gavinestornen eixordant l’horitzó.Després de flotar als ingràvids,els camins, els cercles del mardeixen de girar, aturant-se.La terra emergeix esclatant.S’ensorra l’esfera a l’estómacdel mar que s’encén plorant sangi metalls que brillen i morencom el vell, que sap el final.Quan no hi ha ningú, l’espigóés un fortí trist, roca llòbregaque rep al perdut sense mots.L’onatge colpeja les roques.Caminar passant porticonstancats, bruts els ulls d’un cel d’ombres.Quan el sol se’n va les raonsd’un poble es podreixen a fora.Traspassar la porta esperantla plaent foscor de la casa.Tots els llums són freds, és tan tardquan s’arronsa al buit llit de palla.Dorm l’home i somia bon temps.Aires envelats per la calmaon els nens de mar fan castellsa la platja on dorm la barca.
No se m'ha fet gens llarg, i mira que té versos!
ResponderEliminarM'ha recordat com tu dius en el post anterior l'home i la mar de Baudelaire:
"Home lliure, per sempre t’estimaràs la mar!
Espill de la teva ànima, l’hi veus emmirallada
en l’infinit vaivé d’onada rera onada,
i tu ja ets un abisme més amargant encar".
És un viatge de construcció i deconstrucció d'un mateix, del mar i del un vaivé entre el desig (o la fam) i la frustració. Des del primer vers, he marxat de la casa adormida, navegat amb el vell llagut a la recerca impossible del peix lluent. I he tornar de la tragèdia a la calma amb aquesta imatge preciosa dels nens que fan castells i la barca dormint a la platja. Després de la tempesta, inevitable ve la calma.
Felicitats, Igor, tens una gran història en vers. Captivadora, i tràgicament bella.
Hola Sílvia,
ResponderEliminarDoncs m'alegra molt i molt que la lectura no sigui feixuga. A l'univers blogger hi ha aquest perill.
Fantàstics els versos del Baudelaire, que coneixia en la versió en castellà de les Flors del mal. I en trobo que hi ha un nou sentit, llegint-los ara.
Doncs trobo que sí, que és un viatge d'anada i tornada. És una tragèdia en el que un home va més enllà del que és possible i se'n surt de miracle. Al tornar, ningú l'espera. Potser que aquesta mena de viatges sigui quelcom molt individual, i que com a Ítaca de Kavafis, la recompensa només sigui el coneixement.
També hi ha un gust pel Vell mariner de Coleridge.
Gràcies pel comentari. M'alegra que t'hagi agradat.
A mi també. Sempre n'aprens, de l'embat de les ones.
ResponderEliminarGràcies, Igor.
No sé perquè però m' ha recordat a "El viejo y el mar" de Hemingway. Petons!
ResponderEliminarTambé,també. Un relat que em va colpir i de significats semblants.
ResponderEliminarPetons.
dons a mi potser de la remor del mar lluitant contra aquest bon home i el vell llagut em recorda a Kavafis , l'home sol que a la taverna recorda tota aquesta aventura vital
ResponderEliminarDoncs bé podria ser, perquè llegir a Kavafis s'assembla a alguna cosa així como la felicitat. El recordo i l'estimo, a aquest poeta!
ResponderEliminarLa mar sempre m'ha fet bastant por i si li augmentes el poder amb una tempesta incontrolada, ja no sabria on amagar-me.
ResponderEliminarPer cert, jo preferisc que no em recorde a ningú més que a tu.
Salutacions des de la muntanya...
M'ha semblat veure'l.
ResponderEliminarI al final el llit de palla...
Ets un crack.
Ni con el traductor he podido entenderlo bien :S
ResponderEliminar