S-Bahn, Gabriel Ferrater i els poemes críptics

L'objecte poètic es dilueix i no tots són benvinguts i poc del “passeu, passeu”. Sembla que en els darrers poemes de Ferrater el vent gira. Llegeixo que S-Bahn designa el tren metropolità en alemany. No estic segur de què parla aquest poema, dels últims de les poesies magistrals de “Les Dones i els Dies”, el resum totèmic de l'obra en vers de Gabriel Ferrater i el millor llibre, encara, de poesia catalana desde fa masses anys. Mascarada d'en Pere Gimferrer li podria discutir la primacia i algú em podria discutir les bajanades que escric aquí, a Poemes al Pati.

Jordi Julià, un estudiós del corpus ferratià, sosté que: «s'ofereixen les reflexions de les consciencies adormides o quasi adormides de quatre homes que, suposadament, somien concrecions d'un tema comú: l'amor». Altre cop el lector està fora, les consciències tenen un discurs barrejat, no lineal.

Penso, afirmo, suposo que l'homenot Gabriel Ferrater, en aquells anys, ja no estava per algunes coses. Escrivia i prou. També apareix la veu poètica, aquí i allà, fragmentada. És terrible S-Bahn i és un dels millors poemes que he llegit. Petita putada. Necessita moltes lectures. És un poema que sol·licita, com una amant no satisfeta. Val la pena? Oi-tant!!! Sota els versos i els enderrocs de S-Bahn s'entreveuen algunes de les claus del món. No vol dir que siguin veritats absolutes, que cadascú en té les seves. Claus de volta. Portes. Entens allò que no vas entendre i que l'edat et va tornant a la platja dels anys. A S-Bahn i en general els darrers poemes de Gabriel Ferrater el poc espai per l'amabilitat o l'enyor o una certa dolçor agre han desaparegut. No són ni Cambra de Tardor ni El mutilat. Hi ha cites en llatí, alemany i anglès.

S-BAHN

Nox longa quibus mentitur amica, diesque

longa videtur opus debentibus,

Tots deuen el treball.

El deute els va minant,

l'obra no vol cessar:

munts d'enderroc, les ànimes embruten.

Betreten der Abbaustelle verboten.

Els homes de trenta anys

(a wakeful brian

Elaborates pain)

s'adormen al S-Bahn,

bruns al seu banc de fusta bruna,

quan fa trenta anys dels anys més bruns.

També aquest esperit bufa on vol,

bufa la pols i els remolins

del seu turment. Aquests cervells que dormen

roden, no fugiran, penen també.

“Ara, la noia

qui tant d'eaue froide m'a fait boire

té un home entre les cuixes. És dissabte

i és el seu dia. Li agraden

homes de week-end, de boca ben closa

car al diner li put l'alè.

Ein ernster Vogel gesanglos”

“L'amor de les dones

diuen, és humil.

Trobes una dona

de les que t'estimes,

ocell arrupit.

L'esveres, i mira:

colgat de bafs tendres

al pregon del niu,

com un ou polit,

febreja un marica,

rodona sorpresa.

Prou s'ha repetit.

Oh, l'amor humil

de les teves dones”

“Les ungles i els cabells van creixent.

L'enterrament passa carrers, carrers,

i aquest matí m'he trobat una noia

que vaig conèixer quan estudiàvem:

arbre aleshores gloriós, cridava

que s'alcessin els vents, per esquinçar-los.

Ara somriu ferida: la deshonra

de fer-se cinc anys vella, l'ha marcat.

I tu, tu el meu serpent, tu el meu orgull,

m'has deixat a mig fer. No haurem anat

junts a Amsterdam. Or i sang (un dragó

obra de l'home), hi llu la crosta fonda

d'olis. Què és un home? Dues mans,

una al pit i una altre al ventre d'una noia.

Les ungles i els cabells em van creixent.

Les cares com finestres, i parlem

de coses de senyors, i vaig dient

que sí que sí. Tantes les coses que eren

obra dels déus, i són obra de l'home.

No trenco els vidres, no sé rebolcar-me

nu com un llimac gris entre aquests peus.

Les finestres són altes, bat el sol,

i quan aixeco els ulls, he de tancar-los.

Res no conferirà mai més sentit.

Les ungles i els cabells et van creixent.

I ja ni tu que em tornessis. Ja

ni tu. Ni els vidres trossejats

no feriran el cos viscós, el llimac gris.”

“Oh senyor, el senyor

com prova d'estremir-se dins la boca

d'alguna senyoreta que tots dos

diuen que és seva, amb bona voluntat.

Fins que ella se'n desprèn. La boca,

oberta encara, li traspua

rialla. Una bondat

encara la confon d'excusa, i diu:

Com m'avorreixo. I el senyor, en sentir

que el millor membre seu era avorrit,

se'n va tornar impotent. Però tenia

també moltes bondats al seu abast

i va collir-ne una, una carícia

d'humilitat que renuncia,

i es va arraulir pel cos avall

(dos cossos sense encaix, només llisquents

vísceres, que les hores de tendresa

han desclovat de la pell àrida)

i no es va haver de reconèixer

nuat. Així la senyoreta

anava fent-se gran. Domina,

non sum dignus.”

Pietats, pietats trepitjades, la mitena

de nen: la xopa un fang que és del color

del cel que és de quitrà, i algú

l'ha recollit i l'ha penjat a una urpa

del Stacheldraht, la por

teutónica. I maintain that error

is not of Germany but of the soul.

Gabriel Ferrater. Les dones i els dies.

Josep Carner, el dolç art poètic

Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970), neix i és educat per una família benestant. És considerat com un dels millors poetes de la recent literatura catalana i és un dels impulsors i pilars del moviment literari i artístic del Noucentisme, al costat d'Eugeni d'Ors. És curiòs, al final del post deixo un poema, Porta d'Hostal, que traeix d'alguna manera tot el que afirmo sobre ell. La vida de Carner és un llarg viatge. A l'any 1921 ingressà en la carrera consular, en la qual exercí càrrecs successivament a Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Una figura, pel que fa al recorregut vital, gairebé oposada a Papasseit. Durant la Guerra Civil es posà al costat de la República i restà a Brussel·les, on es casà amb Émilie Noulet. Es refugià a Mèxic, on professà a la Universitat Lliure.

És la seva poesia un art tranquil molt sovint, allunyat de les modernitats i del costat fosc de l'art. Com una reivindicació tranquil·la del classicisme en el contingut i en la forma, especialmente en la mètrica. Viu i reflexiona, escriu sobre el que va veure i viure, tot i la guerra civil i la Segona Guerra Mundial. El món de Carner no és ferit, sembla. O hi preval una voluntat de cantar i poetizar sobre uns aspectes de la vida i deixar per un mateix els altres. És una opció estètica, penso, tan vàlida com la del poeta terrible i turmentat. Només que en els nostres dies, amb allaus d'aturats arreu, em queda un xic lluny el Carner. De segur, però, que la recerca de la bellesa del món, de l'harmonia que amaguen les coses que tan bé canta el poeta, un dia tornaran.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

Josep Carner té molt de virtuós, de músic i fins i tot mag de les paraules que sotmet a les rigideses del metre amb l'exactitud d'un cirurgià. I en aquest procés Carner endolceix la llengua, quan el més fàcil hagués estat un manyoc. No és la seva manera de fer versos de les que més estimo però no dir res d'ell seria com parlar de literatura portuguesa i no esmentar Pessoa. Exceptuant Carles Riba, mai he tingut la sensació de llegir uns poemes tan acurats, mil·limetrats i racionals. Sabrós Carner, príncep dels poetes i d'un temps, sobretot.

Inconegudes ja de llurs mares,

van deleroses qui sap a on;

sembla que estrenin el goig de l'herba

i que refacin el cor del món.

De Tres Noies

El llibre de poemes “Els fruits saborosos” (1906) és considerat per la crítica com una de les fites del Noucentisme, moviment del qual Carner va ser capdavanter. Vingueren després altres reculls de poesia, entre d'altres, Auques i ventalls (1914) , El cor quiet (1925) Nabí (1941), etc. Carner és un home que concorda, que s'encaixa amb el món. Potser va ser un savi. En aquest poema que deixo per concloure el post sembla que hi ha un altre poeta dins Carner. O Carner és més divers i complex del que sembla o pensem la majoria de mortals. No passa gran cosa en el poema, hi ha un aire estàtic en aquest retrat de la vida, d'un moment molt concret de la vida. I les conclusions, també, són molt diferents que la majoria dels seus poemes. De fet, sembla un altre.

PORTA D'HOSTAL

El gran ressol de la deserta via

mos ulls acluca. Mentrestant un home

pica la grava i és la vida seva

que està picant. Festeja la donzella

sota una parra tota empolseïda:

acuita amb son engany el tomb de l'hora.

En veig un de dormint, amb una sàrria

sota del cap: una catxutxa amaga

el son pregon que ja sa diada escurça.

Gent temporal! Jo, l'home de la vila,

de diferent accionat i parla,

provo, parat, el tedi, l'únic filtre 

per a allargar la nostra vida inútil.

Sonets de Blai Bonet

El poeta mallorquí Blai Bonet neix al 1926 a Santanyí. És un d'aquells poetes del que sempre es té la sensació que mereix una nova mirada, una redescoberta. De vida atzarosa i dura, la guerra civil li deixa la ferida de la tuberculosi. L'any 1987 li plouen premis després de la seva particular travessia en el desert. Abans de morir escriu un llibre de sonets, al considerar-los la forma perfecte de poesia. No va ser el primer ni serà l'últim enamorat dels sonets. En prosa va deixar la novel.la El mar (1957), que el cineasta Agustí Villaronga va adaptar al cinema a l'any 2000, el mateix any que Edicions 62 publica Sonets. Fi de la partida.

No em prenguis el que no em pots donar.
El que no tenc va en mi de nit i dia.
El que no em pots donar dins meu fa cria
que te cerca no et veu i mira el mar...

No vendré fins que tu em vulguis cridar.
Entosolat com un botxí faig via.
Pena no he de passar per si perdia
un ganivet que ja no sap tallar.

La meva frase alta és dir " ben fet"
si el que no em pots donar és la teva sang
ni l'horitzó amb els lliris de la llet.

Acab de dir.La mar acaba en el cranc...
El cor que no té ret a mi me ret.
De mi , en fas pols, després en faaràs fang...

I un darrer poema...

Desarmat, davant teu del tot armat,
retut, captiu i sense orgull em trob.
Si per la pedra em fas passar, el teu cop
faria que de mi fos desfermat.

No té consol ser lliure. Llibertat,
vés-te'n enllà on no hi plou, que et vegi prop,
per mirar com t'asseques, mentre rob
vencills, fermalls, cordills d'home robat.

Home, al qual li han tret els calçons,
per fer-hi llenya a sobre, fer-hi llarg,
per a què senti la raó amb raons,

que no és lliure sinó amat amarg,
que sap de tu el que sap dels teus grillons,
i amb aquesta ciència te fa un arc.

El poeta, l'artista, el crític i Òscar Wilde

Vaig llegir l'altre dia aquesta cita d'Oscar Wilde que figura al seu llibre El crític com artista. Li dono voltes, sobretot el final, sense arribar a cap lloc segur.

La tècnica és al capdavall personalitat. És per això que l'artista no pot ensenyar-la i el crític estètic no la pot comprendre. Pel gran poeta només hi ha un mètode musical: el seu. Pel gran pintor només hi ha una manera de pintar: la que aplica ell. El crític estètic i només el crític estètic pot apreciar totes les formes i modalitats. És a ell que s'adreça l'art.

Poemes d'Enric Casasses

Una de les veus de la poesia catalana que busquen nous camins. Aquest és el poeta Enric Casasses, nascut a la Barcelona de l'any 1951. Té, ni més ni menys, que vint-i-cinc llibres de poesia publicats. Tot i publicar a editorials convencionals i guanyar premis de poesia convencionals tant el seu aspecte —magre, estrambòtic, propi—, com la seva manera d'escriure versos ofereixen el plaer de tastar altres plats. Personalment, aquest tip de rimes dolces i versos esquitxats de melangia tan comuns a la literatura catalana m'allunyen de la poesia. Així que en Casasses pot agradar o no, però fa una altre cosa. Del seu llibre Calç, extrec aquests versos:

UN AIRE

La nit és un privilegi

teixit tot de seda i or

i ara et jugues el teu sostre

per tastar-ne la finor.

I et lleva la pell,

et guanya les bales,

fa ballar les portes,

tot perquè t'hi vegis.

Llavors obren els llavis

finestres de l'amor

i sembla que s'ofeguin,

que diguin per favor.

La nit és déu vist de cara.

Hi ha experimentació a la seva poesia, una necessitat de transitar per rutes no explorades abans per altres poetes. També he trobat versos més convencionals, tot i que mai ho acaben de ser-ho, afortunadament.

          

           VENJANÇA

A dins del pit jo hi tinc

punyals de coloraines

clavats als troncs dels pins

cridant venjança!

Ben lluny s'emporti el crit

la tramuntana.

Avall, camí del mar,

la terra es fa més aspra,

hi ha marges recremats

i una barraca

i els dos dragons gegants

guardant la cala.

El boig ferit de por

s'asseu arran de l'aigua

fent rigalets, amor,

amb pedres planes

que fan sis o set bots

i santes pasqües.

Aquest poeta barceloní crec que mai no ha acabat de ser entès o estimat per la majoria del minúscul grup de lectors de poesia i pel micro-no-res grup de lectors de poesia en català. Tot i així jo hi torno als seus versos, més ara que sóc mig vell que quan el vaig llegir per primer cop fa quince o vint anys. Diu ell:

«Resumint, que sóc dels perduts en un mar de castanyes, dels perduts i prou, i com que els perduts potser són els únics que tenen una mínima noció de què va el festival aquest dels estels entre les branques, ho escrivim per als que saben on són, perquè som generosos i quan tenim dubtes ens agrada compartir-los.»

Benaurats els perduts, doncs.

REFRANY

Al pot petit hi ha poca confitura

i al cor trencat la veritat més dura:

mal amagat és mal que no té cura,

la llibertat, la llei que és més segura,

la veritat, bandera que no es jura,

i el paradís, un bon plat de verdura.