Josep Carner, el dolç art poètic

Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970), neix i és educat per una família benestant. És considerat com un dels millors poetes de la recent literatura catalana i és un dels impulsors i pilars del moviment literari i artístic del Noucentisme, al costat d'Eugeni d'Ors. És curiòs, al final del post deixo un poema, Porta d'Hostal, que traeix d'alguna manera tot el que afirmo sobre ell. La vida de Carner és un llarg viatge. A l'any 1921 ingressà en la carrera consular, en la qual exercí càrrecs successivament a Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Una figura, pel que fa al recorregut vital, gairebé oposada a Papasseit. Durant la Guerra Civil es posà al costat de la República i restà a Brussel·les, on es casà amb Émilie Noulet. Es refugià a Mèxic, on professà a la Universitat Lliure.

És la seva poesia un art tranquil molt sovint, allunyat de les modernitats i del costat fosc de l'art. Com una reivindicació tranquil·la del classicisme en el contingut i en la forma, especialmente en la mètrica. Viu i reflexiona, escriu sobre el que va veure i viure, tot i la guerra civil i la Segona Guerra Mundial. El món de Carner no és ferit, sembla. O hi preval una voluntat de cantar i poetizar sobre uns aspectes de la vida i deixar per un mateix els altres. És una opció estètica, penso, tan vàlida com la del poeta terrible i turmentat. Només que en els nostres dies, amb allaus d'aturats arreu, em queda un xic lluny el Carner. De segur, però, que la recerca de la bellesa del món, de l'harmonia que amaguen les coses que tan bé canta el poeta, un dia tornaran.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

Josep Carner té molt de virtuós, de músic i fins i tot mag de les paraules que sotmet a les rigideses del metre amb l'exactitud d'un cirurgià. I en aquest procés Carner endolceix la llengua, quan el més fàcil hagués estat un manyoc. No és la seva manera de fer versos de les que més estimo però no dir res d'ell seria com parlar de literatura portuguesa i no esmentar Pessoa. Exceptuant Carles Riba, mai he tingut la sensació de llegir uns poemes tan acurats, mil·limetrats i racionals. Sabrós Carner, príncep dels poetes i d'un temps, sobretot.

Inconegudes ja de llurs mares,

van deleroses qui sap a on;

sembla que estrenin el goig de l'herba

i que refacin el cor del món.

De Tres Noies

El llibre de poemes “Els fruits saborosos” (1906) és considerat per la crítica com una de les fites del Noucentisme, moviment del qual Carner va ser capdavanter. Vingueren després altres reculls de poesia, entre d'altres, Auques i ventalls (1914) , El cor quiet (1925) Nabí (1941), etc. Carner és un home que concorda, que s'encaixa amb el món. Potser va ser un savi. En aquest poema que deixo per concloure el post sembla que hi ha un altre poeta dins Carner. O Carner és més divers i complex del que sembla o pensem la majoria de mortals. No passa gran cosa en el poema, hi ha un aire estàtic en aquest retrat de la vida, d'un moment molt concret de la vida. I les conclusions, també, són molt diferents que la majoria dels seus poemes. De fet, sembla un altre.

PORTA D'HOSTAL

El gran ressol de la deserta via

mos ulls acluca. Mentrestant un home

pica la grava i és la vida seva

que està picant. Festeja la donzella

sota una parra tota empolseïda:

acuita amb son engany el tomb de l'hora.

En veig un de dormint, amb una sàrria

sota del cap: una catxutxa amaga

el son pregon que ja sa diada escurça.

Gent temporal! Jo, l'home de la vila,

de diferent accionat i parla,

provo, parat, el tedi, l'únic filtre 

per a allargar la nostra vida inútil.