Sonets de Blai Bonet

El poeta mallorquí Blai Bonet neix al 1926 a Santanyí. És un d'aquells poetes del que sempre es té la sensació que mereix una nova mirada, una redescoberta. De vida atzarosa i dura, la guerra civil li deixa la ferida de la tuberculosi. L'any 1987 li plouen premis després de la seva particular travessia en el desert. Abans de morir escriu un llibre de sonets, al considerar-los la forma perfecte de poesia. No va ser el primer ni serà l'últim enamorat dels sonets. En prosa va deixar la novel.la El mar (1957), que el cineasta Agustí Villaronga va adaptar al cinema a l'any 2000, el mateix any que Edicions 62 publica Sonets. Fi de la partida.

No em prenguis el que no em pots donar.
El que no tenc va en mi de nit i dia.
El que no em pots donar dins meu fa cria
que te cerca no et veu i mira el mar...

No vendré fins que tu em vulguis cridar.
Entosolat com un botxí faig via.
Pena no he de passar per si perdia
un ganivet que ja no sap tallar.

La meva frase alta és dir " ben fet"
si el que no em pots donar és la teva sang
ni l'horitzó amb els lliris de la llet.

Acab de dir.La mar acaba en el cranc...
El cor que no té ret a mi me ret.
De mi , en fas pols, després en faaràs fang...

I un darrer poema...

Desarmat, davant teu del tot armat,
retut, captiu i sense orgull em trob.
Si per la pedra em fas passar, el teu cop
faria que de mi fos desfermat.

No té consol ser lliure. Llibertat,
vés-te'n enllà on no hi plou, que et vegi prop,
per mirar com t'asseques, mentre rob
vencills, fermalls, cordills d'home robat.

Home, al qual li han tret els calçons,
per fer-hi llenya a sobre, fer-hi llarg,
per a què senti la raó amb raons,

que no és lliure sinó amat amarg,
que sap de tu el que sap dels teus grillons,
i amb aquesta ciència te fa un arc.