17.12.12

S-Bahn, Gabriel Ferrater i els poemes críptics

poemes gabriel ferrater
L'objecte poètic es dilueix i no tots són benvinguts i poc del “passeu, passeu”. Sembla que en els darrers poemes de Ferrater el vent gira. Llegeixo que S-Bahn designa el tren metropolità en alemany. No estic segur de què parla aquest poema, dels últims de les poesies magistrals de “Les Dones i els Dies”, el resum totèmic de l'obra en vers de Gabriel Ferrater i el millor llibre, encara, de poesia catalana desde fa masses anys. Mascarada d'en Pere Gimferrer li podria discutir la primacia i algú em podria discutir les bajanades que escric aquí, a Poemes al Pati.
Jordi Julià, un estudiós del corpus ferratià, sosté que: «s'ofereixen les reflexions de les consciencies adormides o quasi adormides de quatre homes que, suposadament, somien concrecions d'un tema comú: l'amor». Altre cop el lector està fora, les consciències tenen un discurs barrejat, no lineal.

Penso, afirmo, suposo que l'homenot Gabriel Ferrater, en aquells anys, ja no estava per algunes coses. Escrivia i prou. També apareix la veu poètica, aquí i allà, fragmentada. És terrible S-Bahn i és un dels millors poemes que he llegit. Petita putada. Necessita moltes lectures. És un poema que sol·licita, com una amant no satisfeta. Val la pena? Oi-tant!!! Sota els versos i els enderrocs de S-Bahn s'entreveuen algunes de les claus del món. No vol dir que siguin veritats absolutes, que cadascú en té les seves. Claus de volta. Portes. Entens allò que no vas entendre i que l'edat et va tornant a la platja dels anys. A S-Bahn i en general els darrers poemes de Gabriel Ferrater el poc espai per l'amabilitat o l'enyor o una certa dolçor agre han desaparegut. No són ni Cambra de Tardor ni El mutilat. Hi ha cites en llatí, alemany i anglès.

S-BAHN

Nox longa quibus mentitur amica, diesque
longa videtur opus debentibus,
Tots deuen el treball.
El deute els va minant,
l'obra no vol cessar:
munts d'enderroc, les ànimes embruten.
Betreten der Abbaustelle verboten.
Els homes de trenta anys
(a wakeful brian
Elaborates pain)
s'adormen al S-Bahn,
bruns al seu banc de fusta bruna,
quan fa trenta anys dels anys més bruns.
També aquest esperit bufa on vol,
bufa la pols i els remolins
del seu turment. Aquests cervells que dormen
roden, no fugiran, penen també.
“Ara, la noia
qui tant d'eaue froide m'a fait boire
té un home entre les cuixes. És dissabte
i és el seu dia. Li agraden
homes de week-end, de boca ben closa
car al diner li put l'alè.
Ein ernster Vogel gesanglos”
“L'amor de les dones
diuen, és humil.
Trobes una dona
de les que t'estimes,
ocell arrupit.
L'esveres, i mira:
colgat de bafs tendres
al pregon del niu,
com un ou polit,
febreja un marica,
rodona sorpresa.
Prou s'ha repetit.
Oh, l'amor humil
de les teves dones”
“Les ungles i els cabells van creixent.
L'enterrament passa carrers, carrers,
i aquest matí m'he trobat una noia
que vaig conèixer quan estudiàvem:
arbre aleshores gloriós, cridava
que s'alcessin els vents, per esquinçar-los.
Ara somriu ferida: la deshonra
de fer-se cinc anys vella, l'ha marcat.
I tu, tu el meu serpent, tu el meu orgull,
m'has deixat a mig fer. No haurem anat
junts a Amsterdam. Or i sang (un dragó
obra de l'home), hi llu la crosta fonda
d'olis. Què és un home? Dues mans,
una al pit i una altre al ventre d'una noia.
Les ungles i els cabells em van creixent.
Les cares com finestres, i parlem
de coses de senyors, i vaig dient
que sí que sí. Tantes les coses que eren
obra dels déus, i són obra de l'home.
No trenco els vidres, no sé rebolcar-me
nu com un llimac gris entre aquests peus.
Les finestres són altes, bat el sol,
i quan aixeco els ulls, he de tancar-los.
Res no conferirà mai més sentit.
Les ungles i els cabells et van creixent.
I ja ni tu que em tornessis. Ja
ni tu. Ni els vidres trossejats
no feriran el cos viscós, el llimac gris.”
“Oh senyor, el senyor
com prova d'estremir-se dins la boca
d'alguna senyoreta que tots dos
diuen que és seva, amb bona voluntat.
Fins que ella se'n desprèn. La boca,
oberta encara, li traspua
rialla. Una bondat
encara la confon d'excusa, i diu:
Com m'avorreixo. I el senyor, en sentir
que el millor membre seu era avorrit,
se'n va tornar impotent. Però tenia
també moltes bondats al seu abast
i va collir-ne una, una carícia
d'humilitat que renuncia,
i es va arraulir pel cos avall
(dos cossos sense encaix, només llisquents
vísceres, que les hores de tendresa
han desclovat de la pell àrida)
i no es va haver de reconèixer
nuat. Així la senyoreta
anava fent-se gran. Domina,
non sum dignus.”
Pietats, pietats trepitjades, la mitena
de nen: la xopa un fang que és del color
del cel que és de quitrà, i algú
l'ha recollit i l'ha penjat a una urpa
del Stacheldraht, la por
teutónica. I maintain that error
is not of Germany but of the soul.

Gabriel Ferrater. Les dones i els dies.

10 comentarios:

  1. De genolls m'ha deixat. Fabulós, per ser llegit cops i cops i meravellar-se en cada lectura.

    Gràcies!

    ResponderEliminar
  2. Ho sento, Gabriel Ferrater és el meu os a la carrera, gairebé no hi entro. Ell i Joyce són les meves espines.

    ResponderEliminar
  3. Me gusta como las uñas y el pelo van creciendo con el poema. Me gusta la sensación de vacío que deja, como nos conduce a la muerte tan cándidamente y sólo al final nos damos cuenta.
    Vamos, muy Ginsberg.
    MARAVILLOSO.

    ResponderEliminar
  4. Admiro a Ferrater i cada cop que el rellegeixo l'admiro més ...gràcies!

    ResponderEliminar
  5. Este comentario ha sido eliminado por el autor.

    ResponderEliminar
  6. Crec que és un dels poemes majors de Gabriel Ferrater. En tinc un apunt. -- Ara sí, el comentari amb l'enllaç!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Enric,
      Estic d'acord, dels poemes majors. Els teus apunt són fabulosos. Ets dels focs ferretians de debò.
      Salut.

      Eliminar
  7. Suposo que em va massa gran.
    Té quelcom de reservat als "entesos"...

    ResponderEliminar
  8. Qué va, home. Et passa el mateix que el primer cop que vaig llegir el poema. Si fas una segona lectura, millor.
    Fins ara.

    ResponderEliminar
  9. Veig que no tens mal gust amb la poesía. Molta sort amb el teu nou blog.

    ResponderEliminar