Les portes de Tannhäuser

He vist coses que la gent no creuria. Atacar naus en flames més enllà d'Orió. He vist raig-C brillar en la nit prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de morir.

Això es poesia? Per a mi sí. És poesia. Cito un dels fragments més famosos de la pel·lícula de ciència-ficció Blade Runner (1982), traduïts al català, del director Ridley Scott. Tot just ahir vaig acabar la novel·la en la que es basa aquest film que quasi sé de memòria: Els androides somien xais elèctrics, de Philip K. Dick. Però, home!, al llibre cap androide no diu això. És obra dels guionistes de Blade Runner. Van superar el llibre en el que es basaven?

“Les formigues. Les formigues no senten la diferència.”

Un antic conte de Nadal, la venedora de llumins

Hans Christian Andersen, potser l'escriptor danés més conegut, era una mica cabró a vegades. I dir cabró és ser indulgent. Aquest conte a les portes de Nadal, La venedora de llumins, és un dels contes més tristos que més he llegit. Una història molt eficient en el seu objectiu, que no és un altre que fer patir al lector. Molt lluny queda l'actitud aquesta pobra noia a la de l'altre escandinava,  La noia que somniava amb un bidó de gasolina i una capsa de llumins. En tot cas, aquest conte d'Andersen també deixa testimoni de la permanent injustícia del món. De Christian Andersen són tots els contes. Tots, o quasi tots.

La venedora de llumins

Quin fred tan intens! Queia la neu i la nit arribava a poc a poc. Era la nit de Nadal. Enmig del fred i la foscor creixent, una pobre nena va passar pel carrer amb el cap i els peus nus. De fet, quan va sortir de casa tenia sabates, però no li havien servit gaire temps. Eren unes sabatilles enormes que la seva mare ja havia fet servir: tan grans que la nena les va perdre al córrer per creuar el carrer per a què no la trepitgessin els carruatges que anaven en direccions oposades.

Cambra de tardor, poesia d'amor de Gabriel Ferrater

No tinc del tot clar que Cambra de la tardor, un dels poemes més famosos de Gabriel Ferrater, sigui o no un poema d'amor. Com a mínim es atípic i en els versos s'hi barregen altres coses, enriquint aquesta peça magistral del poeta de Reus. Digues, te'n recordaràs d'aquesta cambra?

Potser que en aquest poema s'hi resumeixin les obsessions i els temes centrals de Les dones i els dies, que aplega l'obra revisada de Ferrater: les dones (l'amor), el pas del temps, l'art. 

Jo no em canso de demanar que es llegeixi aquest home, de reivindicar el seu llegat poètic, un dels pocs, massa pocs, realment grans de la història recent de la literatura catalana. A qualsevol bona llibreria trobareu els llibres de Gabriel Ferrater, como a ebook encara no le sabut trobar. 

Afageixo tres videos. Un és de Lou Reed recitant "Cambra de la Tardor". Això seria com si el Papa de Roma recités els meus poemes. Els altres també és molt, molt ben trobats. I aquí us deixo amb la música, la música del poema. In memoriam de Ferrater.

Cambra de la tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
                         "Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
                                     Paletes:
manca una casa a la mançana.
                                   "Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen
i avui que callen em fa estrany".
                                              Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna. 

Versos pel terra

Una nova poesia curta made in Kutuzov. Un petit moment de l'altre dia que vaig transformar en versos, que sempre és millor que en bales.

Versos pel terra

Desesperat vas arribar a casa.
Suant, gesticulant al menjador buit.
No hi havia ni un fil a l'agulla.
Tots els estels fonent-se un a un.
Fins que vas caure en una butaca
i vas mirar al teu voltant.
Tot el que et calia era allí,
a l'abast de la mà, escampat per terra.

                                                                              I.K 

Adonis, poeta sirià i els poemes en català

Adonis, el pseudònim del poeta sirià i més tard libanés Ali Ahmad Said Esber, és un dels artistes i intel.lectuals més reconegeuts del món àrab.  Ja porta escrits més de vint llibres, tots en àrab.  

El vaig conèixer i sentir recitar al Barcelona Poesia que es celebra al Palau de la Música. Bona poesia la d'Adonis, per això el porto a aquest racó de la xarxa. És un poeta que ha treballat al Líban i a França, lluny, sembla, de la convulsa Siria. 

Són famosos els seus Cants de Mihyar el de Damasc (1961), però en té molts, com El llibre del setge de Beirut (1985). 

Epitafi per a Nova York

Pinzellada de la terra com una pera
o un pit.
Entre aquests fruits i la mort
sobreviu un truc d'enginyeria:
Nova York,
anomeneu-la una ciutat sobre quatre potes,
camí del crim
encara que l'ofegat ja gemega
a la distància.
Nova York és una dona
que sosté, segons la història,
un drap anomenat llibertat amb una sola mà
i estrangula la terra amb l'altre.

                      (Aquí he fet una lliure traducció del castellà.)

Rei dels Vents

L'extrem és la meva bandera,
sense germanor ni retrobament,
l'extrem és el meu cant.
Mobilitzo les flors, convoco arbres
i desplego el pavelló del cel.
Estimo, visc i neixo en les meves paraules,
aplegant les papallones sota l'estendard del matí,
fent créixer els fruits,
pernoctant amb la pluja
en els núvols i ses esquelles, en les mars.
Amollo els estels, fermo les àncores
i m'erigeixo jo mateix.

          (Traducció del àrab de Dolors Cinca.)

Extraviament

Errabund, llenço la cara al matí i a la pols,
la llenço a la follia.
Els meus ulls són d'herba i de foc,
els meus ulls son estendards i emigrants.

Errabund, llenço la cara al matí i a la pols,
neixo a les acaballes del camí
i crido, i amb mi criden el camí la pols:

Déu, que bonic perdre'm amb el meu rostre,
extraviar-me ple de flames.
Oh tomba! Oh fi meva al llindar de la primavera!

                            (Traducció del àrab de Dolors Cinca.) 

De Foix, És quan dormo que hi veig clar, sempre.

A vegades, poc sovint, m'acosto de puntetes a la pastisseria Foix i compro un car pastís. D'aquells de crema cremada, tan eròtics al paladar. Mentre faig cua saludo l'estàtua de Foix, només el cap. Un cap calb de bronce. Miro que no em mirin i li passo el palmell pel clatell. Aleshores xiuxiuejo: «És quan bec que hi veig clar». I per no ser pesat, si compro pa, li dic: «És quan fumo que hi veig clar».

El poema És quan dormo que hi veig clar de J V Foix, és un dels millors que s'ha escrit, de sempre, en català. Mètrica perfecte que permet miraculosament que el vers segueixi sent salvatge. Un aire oníric, de veritat eterna, subjectat i multiplicat per la música de la poesia. El poema va ser publicat al 1953, lluny de l'època surrealista.

És un d'aquells poemes en que la mètrica i el sentit feliçment es troben. Són tres estrofes de deu versos cada

una, perfectes, en heptasíl·labs rutilants —i poc freqüents en poesia catalana— i rimes ABAB, essent “A” rima masculina i “B” rima femenina. No, no trontolla el vers sotmès a la mètrica, penso.

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

                                      J.V.FOIX

Foix, a l'esquerra.