He vist coses que la gent no creuria. Atacar naus en flames més enllà d'Orió. He vist raig-C brillar en la nit prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de morir.
Això es poesia? Per a mi sí. És poesia. Cito un dels fragments més famosos de la pel·lícula de ciència-ficció Blade Runner (1982), traduïts al català, del director Ridley Scott. Tot just ahir vaig acabar la novel·la en la que es basa aquest film que quasi sé de memòria: Els androides somien xais elèctrics, de Philip K. Dick. Però, home!, al llibre cap androide no diu això. És obra dels guionistes de Blade Runner. Van superar el llibre en el que es basaven?
“Les formigues. Les formigues no senten la diferència.”
Hace unas semanitas vi Blade Runner por primera vez y me fascinó. Vangelis + Philip K. Dick. Y ahora me muero de ganas de conseguir ese libro, de título precioso y poético (sí que es poesía, estoy contigo)
ResponderEliminarUn saludo!
Jo crec que sí, que es poesia.
ResponderEliminarEl libro te gustará, aunque su poso es más amargo.
Salut.