De Foix, És quan dormo que hi veig clar, sempre.

A vegades, poc sovint, m'acosto de puntetes a la pastisseria Foix i compro un car pastís. D'aquells de crema cremada, tan eròtics al paladar. Mentre faig cua saludo l'estàtua de Foix, només el cap. Un cap calb de bronce. Miro que no em mirin i li passo el palmell pel clatell. Aleshores xiuxiuejo: «És quan bec que hi veig clar». I per no ser pesat, si compro pa, li dic: «És quan fumo que hi veig clar».

El poema És quan dormo que hi veig clar de J V Foix, és un dels millors que s'ha escrit, de sempre, en català. Mètrica perfecte que permet miraculosament que el vers segueixi sent salvatge. Un aire oníric, de veritat eterna, subjectat i multiplicat per la música de la poesia. El poema va ser publicat al 1953, lluny de l'època surrealista.

És un d'aquells poemes en que la mètrica i el sentit feliçment es troben. Són tres estrofes de deu versos cada

una, perfectes, en heptasíl·labs rutilants —i poc freqüents en poesia catalana— i rimes ABAB, essent “A” rima masculina i “B” rima femenina. No, no trontolla el vers sotmès a la mètrica, penso.

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

                                      J.V.FOIX

Foix, a l'esquerra.