Georg Trakl és una d'aquelles figures dramàtiques. Un artista i un home incapacitat per trobar el seu lloc a la societat. De fet, va morir de sobredosis de cocaïna després de participar i atendre, sense medicaments per oferir, com l'oficial mèdic que era, a més de 90 soldats a la batalla de Grodek (Primera Guerra Mundial, 1914).
La seva poesia en canvi té molt de simbolista, en temps d'impressionistes. Són versos amb alè oníric. Els poemes semblen una altre vorera que el poeta austríac construeix vers a vers. La poesia que deixo, traduïda per Feliu Formosa, és una flor. Parla, suposo, de la seva germana Grete, amb qui tenia una relació molt intensa.
A la germana
Allà on camines es fa tardor i vespre,
Blava salvatgina que sota els arbres ressona,
Bassa solitària al vespre.
Lleument el vol dels ocells ressona,
L’aflicció damunt l’arc dels teus ulls.
El teu somriure prim ressona.
Déu t’ha arquejat les parpelles.
Estrelles busquen de nit, filla del Divendres Sant,
L’arc del teu front.
El ser humà té moltes maneres de torturar-se.
ResponderEliminarMolt bonic
ResponderEliminarEse poema me calma, me adormece. Tiene un tierno bamboleo.
ResponderEliminarostres, aquest poeta, en Trakl, era diferent. Aquest poema em va alucinar per la creació de l'atmòsfera.
ResponderEliminarSalut.
Meravellós...tinc tanta poesia encara per conéixer...gràcies per descobrir-me-la.
ResponderEliminar:-)