poesia El gos i el poeta

Una de les poques poesies originalment escrites en castellà (l'original a: Antigua Vamurta) que ara tradueixo al català. És una poesia sobre l'art, sobre el fet d'escriure poesia i són versos sobre l'origen de les coses, si se'm permet una expressió tan feixuga. Bé, aquí deixo el poema. 

El gos i el poeta

Errant, sempre errant, el poeta
deambula pels miralls de l'art que no existeix
                        Despert. Plujós.
         Algun cop despert
dono passes fora dels cercles.
Aquests anys desballestats en dates
que has oblidat, això és veritat.

Dos passes fora per enfonsar
el meu blanc rostre al fang fresc.
Pintant pedres, aclaparat,
breu sota la intempèrie,
esclafat pel firmament!
Els budells arrelats a la plana,
enfonso el ventre en la nit
enfangat en l'art que no existeix.

Aleshores, oh amor!, tu em crides
perquè torni amb els vius
i oblidi l'obsessió per les pedres.
A tu vinc com un gos
amb el musell erecte al vent,
sorprès furgant, ullals,
dits i ungles amarades de terra....

            Terra. Bordo,
és la meva rebel·lió contra el temps.
Tornar al món de caixes i ratolins,
somiant pedres,
              quasi inexistent, quasi tela d'aquarel.la.

                                          I.K

Jeroglífics d'amor, poesia experimental de Mayröcker

La poetessa vienesa Friderike Mayröcker (1924) és considerada un de les veus de la literatura alemanya més potents. Darrerament he llegit alguns poemes seus, degut al seu bon nom, sense que se'm despertés un gran entusiasme per la seva obra, que no sóc capaç de copsar. Fa una poesia experimental, complicada, amb tocs onírics i relacions que no sé seguir. Abans de dir no m'agrada prefereixo donar una segona oportunitat, potser més endavant. ¿Per què? Cal vigilar molt amb les traduccions. T.S Elliot no em va agradar fins que per casualitat no el vaig llegir ben traduït i amb Montale el mateix, així que... Deixo per aquí aquest curiós Jeroglífics d'amor. 

Jeroglífics d'amor

Jeroglífics d'amor
desapareguda Natalia
     picapedrer a l'obra primigènia
     gran metodista del temps
una ramat asalta amb veus onejants
     mirant-lo a ell
     al seu braç de cotó
     suau imberbe cadira de braços
     en possessió del negre i lleu:
«al terròs és formós ....»
  

Anna Akhmatova, un poema breu i enigmàtic

Анна Андреевна Ахматова o Anna Akhmàtova, una de les poetesses russes modernes amb més nom. De vida tràgica. La Revolució Russa, a la que dóna la benvinguda com altres poetes de la seva generació, aviat la decep i és apartada i perseguida. Un horror que pateixen altres poetes del grup Acme: uns són afusellats, altres es suiciden per la pressió del règim, altres desapareixen sense deixar rastre als gulags de la Sibèria. Cal dir que el seu tercer marit és afusellat i el seu fill, Lev Gumiliov, l'únic que tingué, es detingut per Stalin. Анна Андреевна Ахматова deixa d'escriure, deixa de publicar i viu en unes condicions molt dures. Stalin no perdona. L'empresonament del seu fil inspira un dels seus millors poemes, el llarg Rèquiem, que no he trobat en català.

Anna Akhmàtova neix al 1910. La seva obra és extensa. Supera el simbolisme francés i s'endinsa en altres camins. Vers un nou classicisme on l'expressió poètica és continguda. Mor a Moscou a l'any 1966. Abans, però, escriu el poema testament Poema sense heroi, entre 1940 i 1962. Abans de la seva mort és rehabilitada i rep el reconeixement internacional. La seva obra no serà divulgada plenament al seu país fins a la caiguda de la URSS.

Aquí us deixo un dels seus poemes breus. Em resulta enigmàtic, ple de preguntes.

És vint-i-u. De nit. I dilluns...

És vint-i-u. De nit. I dilluns.
Uns contorns de ciutat en la boira.
És algun desvagat qui ha escrit
que a la terra pot haver-hi amor.

I per peresa o avorriment
tots ho han cregut, i és així que viuen:
esperen cites, temen adéus
i van cantant cançons amoroses.

Però a d'altres es mostra l'enigma,
i el silenci els dormirà al damunt...
un atzar m'ha revelat això
i és així que me sento com malalta.

                  Traducció al català de Júlia Ferrer i Ricard San Vicente

Ssssh!

Com més escric més sembla que el silenci
se'm va menjant.
     
 C.K. Williams, poeta (1936, New Jersey)

Sebastòpol, hivern de 1916

Ahir va ser l'Anne Sexton, avui l'Anna Akhmàtova, poetessa russa (1889, Odessa – Moscou 1966). Deixo aquest poema breu.

Hi ha paraules que són irrepetibles

Hi ha paraules que són irrepetibles
qui les ha dit les ha gastades massa.
Inexhauribles són només el blau
del firmament i de Déu la clemència.

            Sebastòpol, hivern de 1916.
            Traducció al català de Júlia Ferrer i Ricard San Vicente

Els poemes d'Anne Sexton en català

Una gran lectura la d'aquesta poetessa nord-americana, tan lliure, tan genial, que et despulla amb els seus versos que semblen escrits tot just ahir. Anne Sexton (1928-1974) , la magnètica i rica dona que no era feliç amb la seva vida i que, en algun moment, decideix començar a escriure potser perquè sent que alguna cosa no encaixa o per la necessitat vital de plasmar. Així neixen els seus poemes.

Anne Sexton, com Sylvia Plath a qui coneix en un taller de poesia del poeta Robert Lowell, fa una poesia confessional i alhora, una poesia que critica el món, la societat, Déu, tot allò que l'envolta. Fa poemes d'amor, poemes del sense sentit, fa poesia femenina on la dona sembla més dona que a la resta de la literatura. A vegades és irònica, a vegades molt tendre com quan parla de les filles (de les quals va ser apartada temporalment per malaltia mental), a vegades és colpidora.

En tot cas, els poemes de Anne Sexton, que en català ha estat traduïts per Montserrat Abelló, són un descobriment major per a mi. La seva capacitat metafòrica, la seva brillant poesia lliure, els temes, les imatges, a la fi, la recreació i plasmació de tot un univers, el de la poetessa, fan que pensi que llegeixo una escriptora enorme. 

Una manera de fer poesia realment moderna i nova. Deixo per aquí un parell de bons poemes dels traduïts per Montserrat Abelló. El poema “Com ella” em sembla un esplèndid autoretrat, gairebé un poema-emblema, una bandera de Anne Sexton, d'aquesta dama que va trobar la manera de curar-se de tantes depressions a través de la poesia, per sort dels lectors, i que a la fi va rebre primers premis i honoris causa a la seva terra, tot i el seu final tràgic. Mireu el vídeo. Uf. Maleït gos.

Com ella

Bruixa posseïda, a rondar he sortit
per l'aire negre, més valenta de nit;
somiant malvestats, he passat
per damunt de les cases, d'un llum a l'altre:
solitària, amb dotze dits, fora de mi.
Una dona així no és ben bé una dona.
Jo he estat com ella.

He trobat les coves ardents al bosc,
les he omplert d'olles, gravats, prestatges,
armaris, sedes i molts béns;
he fet el sopar per als cucs i els follets:
queixant-me, posava ordre en el desordre.
Una dona així no pot ser ben entesa.
Jo he estat com ella.

En el teu carro he pujat, conductor,
he dit adéu als pobles amb el braç nu,
he après les darreres rutes enceses i sobrevisc
on les flames encara em mosseguen la cuixa
i les costelles em cruixen on et giren les rodes.
A una dona així no li fa vergonya morir.
Jo he estat com ella.

                  Traducció Montserrat Abelló.

Cançó per a una dama

En aquells temps de pit i malucs prims
la finestra pigallada de mala pluja,
pluja que arribava com un ministre,
ens acoblàvem ben sanes i ben boges.
Jèiem com culleres mentre la pluja
sinistra ens queia com mosques als llavis
i als ulls alegres i als malucs prims.

“La cambra és tan freda amb la pluja”, vas dir
i tu, femenina tu, amb la teva flor
deies novenes als meus colzes i turmells.
Tu ets un producte nacional i el poder.
Oh el meu cigne, el meu escarràs, estimada i tova rosa meva,
fins i tot un notari aixecaria acta del nostre llit
mentre em pastes i llevo com pa.

                     Traducció Montserrat Abelló.

Breu poema satíric de Byron

Com vaig riure al llegir aquest epitafi del poeta romàntic per excel·lència, Lord Byron. És un poema satíric dedicat a un polític de l'època. Veureu que al final d'aquest poema breu hi ha una referència a un epitafi seriós, el que va escriure el poeta grec Simònides dedicat als 300 espartans (més aliats!) que van endarrerir l'atac persa sobre Grècia al congost de les Termopiles.

Epitafi a Castlereagh

No és possible que el demà
sepulcre més noble vegi.
Aquí descansa un gran polític:
atura't, viatger, i p....

Bé, l'epitafi de Simònides, que té moltes versions (“viatger”, “missatger”) denota el gran respecte que tenien els espartans per la llei, la llei que els feia iguals, i és a més una meravella de contenció poètica, quan parla dels 300 i del rei Leónides. Simplement diu:

Viatger, explica a Lacedemònia
que aquí som enterrats, obeint les seves ordres.

*nota: Com traduir “aquí yacemos”, com “aquí reposem”, “aquí descansem”. No ho sé bé.