Contes d'Òscar Wilde per infants. El gegant egoista

Els contes d'Òscar Wilde són un bell esforç per retratar l'eterna condició dels homes amb una veu poètica i sencilla. Pocs, crec, han aconseguit escriure contes per a nens i adults tan aconseguits, tan plens que es segueixen llegint avui i probablement demà. Sentiment, capacitat de copsar aquells comportaments que es repeteixen, elegància en la prosa. Els contes infantils d'Òscar Wilde ho tenen tot. No només va escriure contes, Mr. Wilde, també novel·les i un dels millors llibres de poesia, molt diferent en el seu to al resta de la seva obra, que mai he llegit, La Balada de la Presó de Reading.

El gegant egoista, el conte que us deixo aquí, potser és també una involuntària metàfora de la nostra Europa i les seves fronteres.

EL GEGANT EGOISTA

Cada tarda, en tornar del col·legi, uns nois tenien el costum d'anar a jugar al jardí del gegant. Hi havia un gran jardí solitari, amb una gespa verda i suau. Brillaven aquí i allà boniques flors que recordaven les estrelles, i hi havia dotze presseguers que a la primavera es cobrien amb una delicada floració blanca i rosada i que, a la tardor, donaven fruita deliciosa. Els pardals, posats sobre les branques, cantaven tan deliciosament, que els noiets interrompien habitualment els seus jocs per a escoltar-los.

-Què feliços som aquí! -es deien els nens.

Un dia va tornar el gegant. Havia anat a visitar al seu amic l'ogre de Cornualla, anant a viure per set anys. Al cap de set anys havia dit tot el que havia de dir, perquè la seva conversa era limitada, i va decidir tornar al seu castell. Quan va  arribar, va veure als nens que jugaven al seu jardí.

-Què hi feu aquí? -els va cridar amb veu rogallosa.

I els xiquets van fugir.

-El meu jardí és per a mi només -va prosseguir el gegant-. Tots han d'entendre-ho així, i no toleraré que ningú que no sigui jo s'hi esbargeixi.

Llavors el va encerclar amb un alt mur i va posar el següent cartell:

«ELS QUE TREPITGIN

EL MEU JARDÍ

SERAN CASTIGATS»

Era un gegant terriblement egoista. Els pobres nois no tenien ja lloc d'esbarjo. Van intentar jugar a la carretera; però era plena de pols, tota plena de pedres esmolades, i no els agradava. Van agafar el costum de passejar al voltant de la paret del jardí, una vegada acabades les seves classes, al voltant de l'alt mur, per a parlar del bell jardí que hi havia a l'altre costat. Llavors va arribar la primavera i a tot el país van haver-hi pardals i petites flors.

Només el jardí del gegant egoista continuava sent hivern.

Els pardals, desde que no hi havia noiets, no tenien interés a cantar i els arbres s'oblidaven de florir. Una vegada una bonica flor va alçar el seu cap sobre la gespa; però en veure el cartell es va entristir tant pensant en els nens, que es va deixar caure a terra, tornant-se a dormir. Els únics que es van alegrar van ser el gel i la neu.

-La primavera s'ha oblidat d'aquest jardí -exclamaven- Per tant, anem a viure-hi tot l'any.

La neu va estendre el seu gran mantell blanc sobre la gespa i el gel va revestir de plata tots els arbres. Aleshores van invitar al vent del Nord a què vingués a passar una temporada amb ells. El vent del Nord va acceptar i va vindre. Estava embolicat en pells. Bramava durant tot el dia pel jardí, derrocant a cada moment xemeneies.

-Aquest és un lloc perfecte -deia-: Convidem també a la calamarsa, que vingui amb nosaltres.

I va arribar així mateix la calamarsa. Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alè era de gel.

-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvii el temps!

Però la primavera no arribava mai ni l'estiu tampoc. La tardor va portar fruits d'or a tots els jardins, però no en va donar ni un al del gegant.

-És massa egoista -va dir.

I era sempre hivern a casa del gegant, i el vent del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven enmig dels arbres.

Un matí, quan el gegant encara era al seu llit, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els músics del rei passaven per allí. En realitat, era un ocellet que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més bella del món. Una mica més tard la calamarsa va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.

-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va sospirar el gegant. I saltar del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure?

Perquè va veure un espectacle extraordinari. Per una escletxa oberta al mur, els nens havien lliscat al jardí encimbellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s'havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus braços sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa.

Era un bonic quadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern. Allí es trobava un nen molt petit. Tan petit era, que no havia pogut arribar a les branques de l'arbre i es passejava al seu voltant plorant amargament. El pobre arbre estava encara cobert de gel i de neu, i el vent del Nord bufava i rugia per sobre d'ell.

-Puja ja, noi -deia l'arbre. I va doblegar les branques, inclinant-se tot el que podia, però el nen era massa petit.

El cor del gegant es va entendrir.

-Què egoista he estat! -va dir-se-. Ara sé per què la primavera no ha volgut arribar. Posaré aquell pobre petitó dalt de l'arbre, després tiraré el mur, i el meu jardí serà ja sempre el lloc d'esbarjo dels petits.

Estava realment penedit pel que havia fet.

Aleshores va baixar les escales, va obrir novament la porta i va entrar en el jardí. Però quan els xiquets el van veure, es van quedar tan aterrits que van fugir i el jardí es va quedar una altra vegada hivernal. Únicament el noiet més petit no havia fugit perquè els seus ulls estaven tan plens de llàgrimes que no el va veure venir. I el gegant va lliscar fins a ell, el va agafar afectuosament amb les seves mans i el va posar sobre l'arbre. I l'arbre immediatament va florir, els pardals van venir a posar-se i a cantar sobre ell i el nen petit va estendre els seus braços, va rodejar amb ells el coll del gegant i el va besar. I els altres nens, veient que ja no era roí el gegant, es van acostar i la primavera els va acompanyar.

-Des d'ara aquest és el vostre jardí, nens -va anunciar el gegant.

Agafant un pic molt gran, va tirar abaix el mur. I quan els llauradors van anar al migdia a mercat, van veure el gegant jugant amb els nens en el jardí més bell que es pugui imaginar.

Van estar jugant durant tot el dia, i a la nit van anar a dir adéu al gegant.

-Però on està el vostre company? -els va preguntar-. Aquell noi que vaig pujar a l'arbre?

A ell era a qui estimava més el gegant, perquè l'havia abraçat i besat.

-No ho sabem -van respondre els xiquets-; se n'ha anat.

-Digueu-li que vingui demà sense falta -va respondre el gegant.

Però els noiets van contestar que no sabien on vivia i fins llavors no l'havien vist mai. I el gegant es va quedar molt trist. Tots els vespres a la sortida del col·legi venien els nois a jugar amb el gegant, però aquest ja no va tornar a veure el petit a qui volia tant. Era molt bondadós amb tots els xiquets, però trobava a faltar al seu primer amic i parlava d'ell amb freqüència.

-Com m'agradaria veure'l! -deia sovint.

Van passar els anys i el gegant va envellir i va anar debilitant-se. Ja no podia prendre part en els jocs; romania assegut en una gran butaca veient jugar als noiets.

-Tinc moltes flors belles -deia-; però els noiets són les flors més belles.

Un matí d'hivern, mentre es vestia, va mirar per la finestra. Ja no detestava l'hivern; sabia que no és sinó el son de la primavera i el repòs de les flors.

De sobte es va fregar els ulls, atònit, i va mirar amb atenció.

Realment era una visió meravellosa. En un extrem del jardí hi havia un arbre quasi cobert de flors blanques. Les seves branques eren totes d'or i penjaven d'elles fruits de plata; sota aquell arbre estava el petit que estimava tant.

El gegant es va precipitar per les escales ple d'alegria i va entrar en el jardí. Va córrer per la gespa i es va acostar al noiet. I quan va estar al costat d'ell, la seva cara va enrogir de còlera i va exclamar:

-Qui s'ha atrevit a ferir-te?

En les palmes de la mà del nen i en els seus peus es veien els senyals sagnants de dos claus.

-Qui s'ha atrevit a ferir-te? -va cridar el gegant- digues-m'ho. Aniré a agafar la meva espasa i el mataré

-No! -va respondre el noi petit-, aquestes són les ferides de l'Amor.

-Qui ets? -va preguntar el gegant. Un temor respectuós el va envair, fent-lo agenollar davant el noi.

I el xiquet va somriure el gegant i li va dir:

-Em vas deixar jugar una vegada en el teu jardí. Avui vindràs amb mi al meu jardí, que és el Paradís.

I quan van arribar els noiets aquell vespre van trobar el gegant estés, mort, sota l'arbre, tot cobert de flors blanques.

FI