30.6.11

Llàgrimes vanes, de Lord Alfred Tennyson


Llegit per casualitat, Alfred Tennyson (Somersby, 1809 – Alworth 1892). Fou un notable poeta britànic, que com tants d'altres, va passar uns anys al Trinity College, de Cambridge. Jo no hi vaig anar pas, ni vosaltres. Sovint em pregunto si és bo, això d'anar a aquestes escoles tan exclusives. I sovint em pregunto si les escoles atreuen el talent o el crean, que és cosa ben diferent. En tot cas, va deixar alguns bons poemes, entre ells, aquestes llàgrimes vanes, que com quasi totes les llàgrimes no porten enlloc, tot i que a vegades siguin tan inevitables com llançar un crit a la nit.
Aquest poema és una demostració que a través de paràmetres clàssic (usats per mils de poetes mil vegades) és possible fer magnífics versos, o això vaig pensar llegint-lo.


Llàgrimes, llàgrimes vanes, que no sé què signifiquen,
llàgrimes del fons d'alguna divinal desesperança
que s'alzinen en el cor, i m'omplen a vessar els ulls,
en esguardar els feliços camps que cobreix la tardor,
mentre recordo els dies, els dies que ja no són.

Fresques com el raig primer que llambreja dalt la vela
i ens porta els amics perduts des d'enllà de l'altre món,
tristes com el raig darrer que s'encén sobre una altra
que s'enfonsa sota el límit amb tot allò que estimem;
tan tristos, però tan vius, els dies que ja no són.

Ah, tristes i tan estranyes com albes fosques d'estiu
quan el primer refilar dels ocells que es deixondeixen
arriba als agonitzants, quan esdevé el finestral
davant els ulls dels que moren un quadrat centellejant;
tan tristos, i tan estranys, els dies que ja no són.

Estimades com petons recordats un cop han mort,
o dolces com els fingits per somnis sense esperances
en llavis que són per altres; tan profundes com l'amor,
com un primer amor profund, i ferestes de recances;
oh la mort, la mort en vida, els dies que ja no són.


poesia anglesa
No fou exactament formós, en Tennyson.






22.6.11

Poesia De matinada


De matinada


Els tacons que s'allunyen
fan ressonar el silenci.
Aquesta cisterna buida,
la meva ciutat.
                  Igor Kutuzov

7.6.11

Dies de Tempesta

                                                                                      Pluja i tempestes de tardor. Minotaures i poemes... Les veus dels nens sortint de l'escola. L'escola sense calendaris.

Poema Dies de Tempesta

Dia de tempesta
mes d'octubre,
nens i veus d'escola,
aquell temps
sense minotaures.

Plou i les sabates
floten. Riuen
per una de nova,
vers avall.

Del llarg laberint
no en sé res.
La llibertat és
al principi
i al final, modesta.
                 Igor Kutuzov
poema breu
Dies de tempesta, by Igor Kutuzov.

17.5.11

La poesia de Seamus Heaney


poesia catala seamus heaney
El poeta, de jove.
Aquest irlandès nascut al 1939 d'aspecte estrafolari va guanyar el premi Nobel de l'any 1995. Fa poesia i altres plats. Fa versos personals, realment, d'aquells que són difícils de vendre en grans quantitats a les escoles, per exemple, o al carrer. Barreja el seu món íntim amb la història, com si la seva infància i el seu petit poble, com el de tots, fos una territori mític i la seva família una mena de cort on tots els personatges tenen alguna cosa a dir. I d'aquí, a l'univers (“Jo vinc d'una pagesia amagrida, de la molsa”).
Francesc Parcerisas, que normalment significa alguna cosa interessant que ets a punt de llegir, el va traduir al català. El llibre es diu La llanterna de l'arç (Edicions 62), un fascinant viatge, com aquest poema que deixo, L'esmolador:
Altres entrades en aquest blog de poesies sobre els poemes de Seamus Heaney són:
- La mort del poeta
- Humililació

L'ESMOLADOR

Penèlope treballà amb certa garantia d'argument.
Allò que desteixia de nit
podia fer-li guanyar un dia més.

Jo, fa cinquanta anys que esmolo les mateixes pedres
però el que he desfet no ha estat mai allò que havia fet.
Com la foscor en un mirall, no he tingut cap recompensa.

He preparat la meva superficie per sobreviure allò que s'hi fes—
cartògrafs, gravadors, totes aquelles ratlles i entintat.
Jo preparava opacitats i ells aruspiciaven.

Per a ells era una superfície neta, començava de bell nou
cada cop. Per a mi, era fer el tomb complet,
com l'onada que es perfà en la quietud.

Apa, doncs. Per commemorar-me. Imagineu les cares
arrencades a la cara d'una pedrera. Practiqueu
el coitus interruptus sobre un munt de litografies velles.

11.5.11

Kavafis, poesia Jura

el poeta cavafis
Carles Riba va mirar els versos de Kavafis i els va portar a Catalunya. La poesia Jura ens parla d'una veritat que, poc o molt, tothom viu o ha viscut o viurà...
Jura a cada moment que esmenarà la seva vida.
Però quan ve la nit amb els consells que li són propis,
amb els seus compromisos i les seves promeses,
però quan ve la nit amb el poder que li és propi,
torna, perdut, a la mateixa
alegria fatal del cos que vol i cerca.

Kavafis, el poeta grec per excelència del segle XX, l'home que va ajudar a rellançar el grec modern. El poeta amb el que es fàcil identificar-se perquè encara la melangia d'un temps que ha marxat, d'una ciutat que s'ha deixat, d'un amant que només perviu en el record.

kavafis poemes catala carles riba