30.4.15

Blade Runner a Barcelona, l’estació del Carmel


Com passejar per un somni futurista en un dels barris de Barcelona que la crisi ha colpejat dos cops. Una estació de metro futurista, a desenes de metro sota terra que requereix, per arribar a la superfície —com el coraller de Vinyoli— un llarg viatge, no pas cap a Ítaca, tan sols a un barri deixat de la mà de Déu.







17.4.15

Si un ocell...


Si un ocell és un d’aquells poemes que em van deixar molt content quan el vaig escriure però que, passats els mesos, els anys, no vaig saber tornar a la “traducció d’alguna cosa indefinida” que és escriure poemes. Així, vaig deixar d’entendre’l i juro que en acabar-lo sí tenia un sentit. Ni és un poema fàcil ni es poesia simpàtica, ni és un poema curt, ni és d’aquelles poesies testimonials sempre amarades en dolor que tant ús tenen en la nostra llengua. El deixo al blog, senzillament per deixar el rastre de la seva existència.
 

Si un ocell...

Si un ocell vingués a la meva ciutat
s'estranyaria. El murmuri constant
dels metalls que són colpits i raspats
i les poques, dèbils veus que s'alcen
sobre l'estremiment de les grans cadenes
arreu arrossegades i tibades en un tot,
les cadenes que arriben i surten del mar
que s'enfonsen al cor de la muntanya,
que invisibles creuen i sostenen la ciutat.
Si l'ocell vingués es sorprendria
enfront l'absoluta densitat
dels vénen i van que atapeeixen
per després crepitar als laterals de la xarxa.
Observaria el desconcert a les cruïlles
el bombeig glaçat dels desordres
que devoren els grans canals de ciment,
la palpitació dels vius que puja fins al cel
per esvair-se, veus que no saben,
homes intuïts que criden i no s'entenen.
Si un ocell vingués a la meva ciutat
tremolaria, infant deixat al ras,
deixat al ras, colpit pels vents del nord.
Volaria damunt els rectangles dels terrats
confós per tantes línies i codis sense crèdit
aterrit per la idea del bosc sotmès
a la jerarquia de l'eixam d'angles tallants
oposats a l'ondulació, al traç natural,
és l'ordre de ferro el que preval,
empresonant l'acròbata, modulant l'atzar.
El cant emmudit, el bec com una garjola
les ales esdevenen navalles a les places
on no hi ha ningú que les sàpiga assenyalar.
Tremola i vibra l'urbs cruspint-se les mans
dels seus fills, agregant-los per idèntics
malgrat que senten l'esglai que no atenen
dormint sobre flassades de vidres esmicolats
on els somnis són figueretes atrofiades
que s'obliden als descampats dels ravals.
Quan la foscor creixés, l'ocell s'enfilaria
damunt el campanar deixat a les derives,
estrèpits sense memòria, el fluxe
dels fragments que suren i són engolits
al mar de crom que dóna i treu la vida
deixant un rastre prim, una raó estèril
a l'estructura de Babel que es justifica.
La lluna emergiria fatigosa i constant,
traçant una paràbola de promeses
quasi imperceptibles entre tants reclams
mentre els estels filarien com aranyes
al seu voltant mirant-ho tot amb recel.
L'ocell, quiet, esperaria la matinada
esperaria un corrent dins de l'aire,
un lleu aroma d'uns altres dominis
desdibuixats a les tel. les de tantes nits,
arrupit, somiant els contorns d'altres dies
mentre la ciutat, abans de bategar, s'aquieta.



I.K, abril 2015

8.4.15

Nous demiürgs

Nous demiürgs

Aquí arriben els nous demiürgs
enfilant-se un a un a l'escenari
empesos per déus mediocres.
Pugen i canten boniques històries
un darrera l'altre,
donen fe de la noia que marxa
un darrera l'altre,
del desencís de la flor marcida,
cansalada de comèdia.
Són tan dolços, estimen tant viure,
que es fan estimar amb llàgrimes,
un darrera l'altre,
mentre hi ha un noi a cada
xamfrà, a cada cubell,
a cada escala hi ha un noi
escarpat amb el silenci del pobre,
lluny de les cançons
de surfistes i martinis
a las arenes llargues,
molt lluny, molt lluny,
la noia rodola pels polígons
la dona implora al pare nostre
el pare surt d'amagat del cau
del menjadors socials
amb un nen a cada mà
sense mirar a dreta i esquerra.
Què els hi pots ensenyar,
quin es el camí que mostres?
I els nous demiürgs
canten desencoratjats aquesta
fi de món sentimental
un darrera l'altre,
avui, dia de desnonats,
de suïcidis discrets, de mares sense llet,
d'homes de ferro esventrats
de velles, joves i infants llançats
escales avall,
un darrer l'altre, un darrera l'altre, un darrera l'altre, un...

I.K, abril de 2015


22.3.15

El secret de Montale

De tant en tant els versos de Montale, el gran poeta italià del segle XX, sonen dins el meu cap i m’acompanyen. Aquest poema que deixo aquí parla d’una sensació que ben segur es coneguda per molts. Oi que té un regust a Vinyoli?


Potser un matí, caminant en l’aire de vidre,
àrid, girant-me, veuré esdevenir-se el miracle:
el no-res a la meva esquena, el buit
darrera meu, amb un terror d’embriac.

Després, com en una pantalla, acamparan entorn
arbres, cases, turons, per l’engany acostumat.
Però serà massa tard, i jo me n’aniré
calladament entre els homes que no es giren mai,
amb el seu secret.


Eugenio Montale.

8.3.15

Surrealistes, temps després

El surrealisme va ser un excés i potser el moviment poètic més influent del segle XX. Les seves onades encara viatgen i són presents en alguns dels poetes d’avui. L’altre dia, llegint una antologia de poesia francesa contemporània em va esclatar els ulls la referència a aquest moviment que fa el prologuista Alain Verjat. M’hi vaig sentir molt i sorprenentment identificat, a més de ser una cita que em sembla interessat:

«De fet, el que rebutja ara el poeta és la necessitat imperiosa d’adaptar-se a la realitat, perquè l’única realitat que val és la que ell mateix crea, espontàniament, arbitràriament, subliminalment, segons les seves pròpies necessitats.»

Breton encerta i va molt lluny quan escriu: «la mediocritat del nostre univers, ¿no depèn essencialment del nostre poder d’enunciació?»

I ja que la citat en aquesta cita sense cítara, deixo uns versos d’André Breton. Que no costa res, home. Escrit al 1932 i traduït al català per Jordi Parramon, que a més de ser poeta ha dut a terme una importantíssima feina com a traductor de poetes extranjers al català. ¿Era boig Breton? Jo crec que no.

SOBRESEÏMENT

Art dels dies art de les nits
la balança de les ferides que s’anomena Perdona
balança vermella i sensible al pes d’un vol d’ocell
quan les amazones de coll de neu les mans buides
empenyen els seus carros de vapor sobre els prats
aquesta balança sense parar enfollida la veig
veig l’ibis de bones maneres
que torna de l’estany lligat al meu cor
les rodes del somni fascinen les esplèndides vies
que s’aixequen molt altes sobre les conquilles dels seus vestits
i l’estupefacció rebota d’ací d’allà sobre el mar
vés aurora estimada no oblidis res de la meva vida
agafa aquestes roses que s’enfilen al pou dels miralls
agafa l’aleteig de totes les pestanyes
agafa fins i tot els fils que sostenen el pas dels funàmbuls i les gotes d’aigua
art dels dies art de les nits
sóc a la finestra ben lluny en una ciutat plena d’esgarrifances
a fora uns homes amb barret de clac se succeeixen a intervals regulars
igual que les pluges que m’agradaven
quan feia tan bon temps
“la còlera de Déu” és el nom d’un cabaret on ahir vaig entrar
és escrit sobre el frontispici blanc amb lletres més pàl·lides
però les dones-mariners que s’escolen per darrera els vidres
són massa felices per ser porugues
aquí mai no hi ha cossos sempre l’assassinat sense proves
mai el cel sempre el silenci
mai la llibertat sinó per la llibertat