Poemes d’amor i mestres de vol

Un poema d'amor, versos enamorats, a la meva manera.

           LES AIGÜES

Paraules que no t’he dit, despuntades,

hauràs de buscar als revolts de la nit,

del cor, si et parlo, sorgeixen paraules

que no tenen un mar on morir,

sang a les paraules que no et toquen

i no et saben dir “torno al meu jardí”.

Paraules en sal, tinc secrets desats

en caixes de crisis perdudes als camins

del meus anys, dels teus ofecs.

Exhaust, cerco més paraules,

cerco una llum, un mestre de vol

entre les mil pàgines dels llibres morts.

Les meves paraules. Són la meva ofrena

més que el ninot brut i espantat

que et duc vespre rere vespre.

Perdona’ls i obre les paraules,

les paraules, paraules, muntanyes, sols...                                      

Prop del bosc, els altres s’esperen.

                                                  by Igor Kutuzov

Introducció a la mètrica catalana

El poeta i intel·lectual Salvador Oliva va publicar el manual Introducció a la Mètrica Catalana amb l'objectiu de desvetllar part dels misteris de la poesia i fer-los comprensibles a qui el volgués escoltar.

És un llibre excel·lent per entendre més els poemes i, si es vol escriure poesia, és una gran eina. Potser no tots els exemples de poetes catalans siguin del meu gust, però hi ha aquests dos versos de Josep Carner, del poema «L'argentí professional», fantàstics:

Ballant amb dames que l'edat recalca,

adés les alçaprema, adés les falca.

Tècnicament són dos versos perfectes, a més de la ironia que hi ha al darrera. El ballarí de tangos que balla amb senyores poc àgils que ha de falcar perquè no rodin per terra. Els dos decasíl·labs femenins on tots els accents estan situats en síl·labes de nombre parell, tots els sons vocàlics a á i els del segon vers a é, la rima, el joc de potenciar les paraules creuades, etc... Tot és possible.

Només els peixos morts segueixen el corrent

Un poema que neix a partir d’una pintada en un embassament. La pintada diu: “només els peixos morts segueixen el corrent”.

 

Què hi havia abans de l’obra?

És ben segura l’existència

d’una inconscient harmonia

                                                      EL PANTÀ

Vam baixar fins tocar el pantà                                           

per una llarga serp de pedres,

i en arribar ho vas percebre.

Lleu estremiment a la gola.

La vall. L’ondulant massa d’arbres

partida, sense cap aresta,

per la vertical de la llosa.

Enclavat en aquell silenci

l’embassament ens rebolcava.

Magnètica lluïssor blava

del seu opac ciment immòbil.

La filassa d’aigua escampada.

Grans basses blaves i allisades

arran, fregant l’acordió

del bosc que s’enrosca amb l’esfera.

Una mà contenint el pes

de la llarga geologia.

La mà. L’obra d’uns déus llunyans.

Tot un cicle d’edat remota

contingut per la circumstància.

La mà contenint la sagnant

mirada de tota una arbreda.

Pels seus apagats ulls d’acer

la paret del pantà degota.

                   

                                           Igor Kutuzov

Amor a dos veus

Una poesia d’amor a dos veus, sí, però també altres coses, altres versos. No és un poema d'amor fàcil d'entendre.

 

Amor a dos veus

Sobre el meu replà de llunes regulars trobaràs tots els abrics

No era l’amor quan em dugueres a la rodalia

que has deixat als sorrals de les teves passes.

No, no era l’amor, era un traspassar les formes

Estirat sobre les pedres d’una casa

ni cap ànsia et farà córrer fins als grans boscos.

has fet lliscar el teu estómac d’aigua

Quiet al racó d’una nit a la platja tots tornen.

sobre la vibració desfermada d’una terra angoixada

Si res no dius les paraules s’esborren i molt, molt tard, ballen, ballen...

i tot esdevé energia que et perfora quan et redreces

Què deies? Els ocells no canten? La gent passa...

i ets tronc que m’esclafa i s’enllaça l’heura fent-me

Espera, espera, no tinguis pressa, que el barco marxa.

jardí humit i feréstec. S’alça el tronc i el veig

                                Queda’t aquest vespre i examina la imatge on encara et reflexes.

inabastable, mirant majestuosa és la nit negre ferida

              I t’has quedat en un altre paral·lel estès a terra

desconegut per tu mateix, despert i adormit, desencadenat,

cobert d’estrelles.

                                                                                         Igor Kutuzov

Poesia d'amor a dos veus. Foto By Igor.

La lliçó de Marta Pessarrodona

La poetessa catalana Marta Pessarrodona

«La poesia, per a mi, és una mena de striptease», va dir en un pròleg Marta Pessarrodona. Aquesta poetessa catalana va aconseguir, ¡oh, gràcies senyor!, fer la seva pròpia poesia, deixant-nos l'emprenta dels seus versos que destacaven per moltes raons. Una, que segueixen un camí propi.

Potser és hora de recordar aquesta gran poetessa. Potser som un poble d'ignorants. Jo, quan llegeixo alguns dels seus versos aspres i despullats sento que desperto, que de sobte algú ha retirat el decorat i queda la paret, grisa, sense un xic de pietat. Per cert, que va publicar molt durant els anys 60' i 70', bones collites, bons temps per a la literatura catalana.

Per cert, ella és una gran entesa d'aquell homenot, Gabriel Ferrater.

 

Lliçó de les coses
    Llarg aprenentatge,
el del cinisme.

    Qualsevol fe
et pagarà amb fred,
i l'hivern és llarg,
dura massa.

     Viuràs tot el que cal
per veure
coincidir contraris.

     I si ets poeta 
t'embolicaràs
en petites coses,

     cridaràs per minses
injustícies i et bandejaran
tots els partits polítics.

     La censura seran els amics,
tu mateix,
impàvid de contemplar,
per primera vegada,
que la terra gira,
i que res
res no ho detura.

Wallace Stevens, poesia nord-americana.

Aquests dies he llegit Wallace Stevens, en concret el seu poemari La Roca. Sensacions estanyes, sensacions de veure'l des de l'altre costat de la via del tren. Així que he mirat aquí i allí i he trobat aquesta poesia, L'home de Neu, que sembla volver apropar l'home a la terra. Dir que Wallance Stevens, mort al 1955, és considerat una de les grans veus de la poesia nord-americana del segle XX.

L'home de neu

Hom ha de tenir una ànima d'hivern
per contemplar la gebrada i les branques
dels pins atepeïdes de neu;

i haver patit fred molt de temps
per contemplar els ginebrers eriçats de gel,
els aspres avets en els llampecs remots

del sol de gener; i no pressentir
cap turment en el so del vent,
en el so d'unes poques fulles,

que és la veu de la terra
plena del mateix vent
que bufa al mateix indret nu

per a qui escolta, qui escolta en la neu,
i, no-res ell mateix, esguarda
el no-res que no hi és i el no-res que hi és.

Versió de Josep Porcar