Un poema d'amor, versos enamorats, a la meva manera.
LES AIGÜES
Paraules que no t’he dit, despuntades,
hauràs de buscar als revolts de la nit,
del cor, si et parlo, sorgeixen paraules
que no tenen un mar on morir,
sang a les paraules que no et toquen
i no et saben dir “torno al meu jardí”.
Paraules en sal, tinc secrets desats
en caixes de crisis perdudes als camins
del meus anys, dels teus ofecs.
Exhaust, cerco més paraules,
cerco una llum, un mestre de vol
entre les mil pàgines dels llibres morts.
Les meves paraules. Són la meva ofrena
més que el ninot brut i espantat
que et duc vespre rere vespre.
Perdona’ls i obre les paraules,
les paraules, paraules, muntanyes, sols...
Prop del bosc, els altres s’esperen.
by Igor Kutuzov
Me gustó la imagen de un muñeco sucio y asustado que noche tras noche se lleva, se carga, se transporta, se ocupa...
ResponderEliminarUn poema que me lleva entre aguas y palabras, cuando a veces la palabra es como el agua en las habitaciones resecas,,, siempre he querido saber dónde encuentran las almas un grifo (que no es lo mismo que un grito) para regular el caudal de las palabras... ¿dónde está el ahogo de las palabras?, será a lo mejor entre el nudo acorazado de los días y la sed de los oídos...
Me llevo ese fantástico final. Ojala que los que esperan sepan hacerlo cerca del bosque.
Un abrazo traducido.
Buenas,
ResponderEliminarVeo que nuestro común amigo google-Delfos ha trducido casi la última palabra del poema "soles" por "sólo", y con el acento que ya está prohibido por la RAE. ¡¡¡Ay!!!
Sí, los currantes al volver a casa son muñecos sucios y asustados. El amor se va. Así que quedan las palabras, el momento de lucidez (el grifo en este caso) para materializar la rabia del que ama y ve que día a día es incapaz, tan casado está.
Esto sí es un verso: entre el nudo acorazado de los días y la sed de los oídos.
Los otros esperan en la orilla, la otra orilla, el bosque. Porque podemos ser más que uno, más que el pobre ser machacado por la sociedad. Los heterónimos de Pessoa, los otros.
Me alegra que te gustara.
Un abrazo, compañero.
A jo, des de fa estona, de tots els poemes que penges, els teus sempre són els que més m`agraden i no és per l`apreci que te tenc (que no és banal) perquè no m`anadon que és teu fins que al final hi surt el teu nom.
ResponderEliminarI que content que em fas!!!! La veritat, aquest poema d'amor desesperat crec que és del més rodons i més comprensibles del poemari. No és un poema d'un objecte ni sobre el món o la societat, són els versos d'un deseperat escrits amb el cor.
ResponderEliminarPetons.
I el més increïble és que podem arribar a estimar així. El poema és magnífic, Igor, però l'ésser humà pot ser molt patètic.
ResponderEliminarA la vora, avui del teu bosc, espere.
Saps que mai m'havia plantejat que és increïble el fet d'estimar molt. Fins i tot és del tot irracional.
EliminarOh! Els boscos, que són profunds com els de Robert Frost.
Salut i merci per la visita.
Em passa el mateix que a Aïna.
ResponderEliminarEls teus poemes son els que més m'agraden.
Melancolia als abres i un bosc que s' abraça :)
ResponderEliminarM'agraden les paraules que no es diuen i deixen que parlin sensacions i sentiments, tot reinventant-se. Especialment m'agraden aquelles que guarden silenci perquè ningú les ha sollat, tot inventant-les.
ResponderEliminarUff, entiendo algo de catalán pero esto es demasiado para mí, voy a ver si el Traductor de Google me ayuda un poco.
ResponderEliminarMás o menos, he podido entenderlo. Me quedo con lo que te esperan cerca del bosque, me recuerda a la peli de Anticristo.
ResponderEliminarUn saludo.