He llegit el llibre de poemes Las Ocasiones, d'Eugenio Montale, d'aquell poeta italià del que algun cop he parlat. I l'he retrobat. Sí, és el dels Ossos de Sípia i del Meriggiare (Migdiejar, Montale). L'he retrobat en castellà perquè en català ha estat poc traduït, malgrat ser un dels poetes més notables d'Europa dels darrers anys. Montale va escriure pocs llibres, ell deia que esperava la poesia, que no anava a buscar-la. A Le Occasioni hi ha un dels millors poemes que mai he llegit titulat Viejos Versos o Vecchi Versi, que té versos com aquest:
entre las cosas encerradas en un giro» (“e fu per sempre/ con le cose che chiudono in un giro”)
Més avall deixo la “La Casa de los Aduaneros” en castellà. En Narcís Comadira va traduir alguns poemes de Montale fa uns anys. També en Tomás Garcés. Comadira a «El corn anglès» sap trobar les paraules i la seqüència per regalar-nos aquest sorprenent poema que copsa quelcom complex amb mots senzills que fan d'aquesta peça una cosa extraordinària. Heu sentit mai aquesta percepció?Corn Anglès
El vent que aquesta tarda toca atent
—recorda un fort sacseig de làmines metàl·liques—
els instruments dels densos arbres i escombra
l'horitzó d'aram,
on estries de llum van estenent-se
com aquilons en el cel que retruny
(Núvols que passen, clars
reialmes d'allà dalt! D'alts Eldorados
mal closes portes!)
i el mar escama a escama
lívid, canvia de color
llança a terra una tromba
d'escumes cargolades;
el vent, que neix i mor
a l'hora que lenta s'embasarda
pogués tocar-te aquesta tarda,
desafinat instrument,
cor.
Eugenio Montale.
Montale va ser poeta, però també periodista i crític musical. Genovès, nascut al 1896, va passar d'estudiar cant a participar a la Primera Guerra Mundial com a oficial d'infanteria. Abans de la Segona Guerra Mundial va patir l'ostracisme per ser antifeixista. Va rebre nombrosos premis per la seva obra poètica (El Nobel de literatura de 1975 també), que es basa en els següents llibres: “Ossos de Sípia" (1925), “Les ocasions” (1939), “La tempesta i altres coses” (1956) i “Papallones del cafè de la plaça”, al 1956. Més tard va publicar “Satura”, “Trenta dos variacions” (1973) i “Altres versos”, al 1981.
La casa de los aduaneros
Tú no recuerdas la casa de los aduaneros
sobre el barranco profundo de la escollera:
desolada te espera desde la noche
en que entró allí el enjambre de tus pensamientos
y se detuvo inquieto.
El sudeste azota hace años los viejos muros
y el sonido de tu risa ya no es alegre:
la brújula gira enloquecida a la aventura
y el cálculo de los dados ya no vuelve.
Tú no recuerdas; otro tiempo trastorna
tu memoria; un hilo se devana.
Aún tengo un extremo; pero se aleja
la casa y sobre el techo la veleta
tiznada gira sin piedad.
Tengo un extremo; pero tú estás sola,
no respiras aquí en la oscuridad.
¡Oh el horizonte en fuga, donde se enciende
rara la luz del petrolero!
¿Está aquí el paso? (la marejada insiste
aún sobre el barranco que se derrumba...)
Tú no recuerdas la casa de esta
noche mía. Y no sé quién se va y quién se queda.
I per acabar deixo un vídeo de Montale recitant el seu Meriggiare. Tota la música és allí.
Duresa, fratalitat, pessimisme... hi ha art, religions, actituds que resulten tòxiques, epidèmiques. Allunyo la canalla d'això.
ResponderEliminarEls dos poemes recorden el símbol del vent com a èina lingüística, cinematogràfica amb la que s'expressa l'oposat a la presència de l'amor, l'alegria en els àrbres genealògics.
Jo no sé qui se'n va i qui és queda. I tampoc sé perquè Montale està tan poc traduït al català, bé, Montale, Ted Hughes, Thomas Transtromer (només un llibre que jo sàpiga), Pessoa, Marcial...
ResponderEliminarEl nostre buit és enorme. Serà el vent que s'ho endú tot.
Salut (i feliç 2014!)
Gràcies per compartir tants poetes que no hauria llegit mai.
ResponderEliminar