Ted Hughes és el gran poeta anglosaxó de les darreres dècades. Després d'haver llegit les Cartes d'Aniversari i una selecció dels seus poemes anterior a les cartes, començo a pensar que es tracta d'un dels més grans poetes anglesos de tots els temps i més enllà. La poesia de Ted Hughes arriba amb una força telúrica que no té precedents. És una onada gegant que veus arribar de lluny i esperes que t'arrosegui. Malgrat el reconeixement i rebre els més altre premis de poesia, la vida de Hughes va ser dura, aspre i, com el seu Falcó a la pluja, dotada de una violència latent, la latent violència del món.
Les
Cartes d'Aniversari, una obra mestra de la poesia del nostre temps,
publicada poc abans de morir, té com a objecte poètic la relació
d'ell amb la seva primera dona, la també poetessa Sylvia Plath,
autora d'Ariel i Arbres d'Hivern, entre d'altres. Abans
de llegir les Cartes cal pensar en un antecedent extraordinari: com
es pot viure amb un llibre tan magnífic, potent i complexe sota el
coixí del llit durant anys i anys? Van ser escrites en un període
de vint-i-cinc anys i són l'única resposta, l'única versió que va
donar Hughes a la seva tràgica relació que va acabar amb la mort de
la poetessa nord-americana, que tants malentesos i tan morbosament
explotada va ser la premsa anglesa.
Per
trobar les Birthday Letters
en català. Pel que sé, un xic complicat. L'any 1998 els
Vuitanta-vuit
poemes de Cartes d'Aniversari van ser publicats per Editorial
Empúries, avui Grup 62. Queden alguns exemplars, però no gaires i
no a tot arreu. Un dels millors llibres de poesia de tots els temps
descatalogat. Bé, no cal fer més comentaris ni fer-se el harakiri.
El llibre, en versió digital, no l'he sabut trobar. Existeix? Si
algú té alguna notícia, si us plau, podeu avisar a comentaris. Els
poemes. De fet, és l'únic important. La traducció al català va
ser realitzada per Josep
Maria Fulquet i Pauline Ernest.
Per
allunyar-lo ( fos el que fos ) o atreure'l
pintaves
petits cors sobre qualsevol superfície.
No
tenies cap altre logotip.
Aquest
era el teu objecte sagrat.
A
vegades al voltant, com faria una nena de vuit anys ,
hi
pintaves una garlanda de flors de
fulles
verdes i pètals grocs,
i
a vegades, a un costat, un ocell blau.
Però
sobretot cors .O una simple cor vermell.
El
marc del gran mirall, el vas pintar negre.
Aleshores
, sobre el negre, cors.
I
sobre la màquina de cosir Singer, negre i vella,
cors.
El
carmí sobre el negre, com llànties diminutes.
I
sobre el bressol que vaig fer per una nina hi vas pintar
cors.
I
al llindar, per on va entrar el teu fill,
un
cor:
carmí
sobre negre, com una tac de sang.
Aquest
cor era el teu talismà, la teva màgia.
Així
com els cristians tenen la seva creu, tu tenies el cor.
Constantí
tenia la creu; tu, el cor.
El
teu geni. El teu àngel de la guarda. El teu dimoni familiar.
Però
quan , buscant seguretat, et refugiaves
dins
el pit del teu àngel de la guarda,
hi
trobaves el teu dimoni familiar. Com una mare -balena
possessiva,
massa àvida de protegir-te,
et
va devorar.
Ara
tot el que la gent troba
és
el teu llibre de color groc, la màscara buida
del
teu geni.
La
màscara
de
qui, obrint els braços per abraçar-te,
et
va devorara.
Els
petits cors que pintaves pertot arreu
han
quedat, com els vestigis de3l teu pànic.
els
esquitxos d'una ferida.
El
rastre
del
que et va atrapar i devorar.
Les
desenes d'impactats peces de Birthday Letters mantenen el vol
d'àguila reial, o millor dit, de falcó, com el famós poema de
Hughes. Un vol constant, majestuós, sense cares “B”. I són
d'una gran bellesa. La bellesa i l'emoció, una parella que sempre
semblen estar tremolant, a punt d'esvair-se i desapereixer.
Ted Hughes, tant a Anglaterra com en tot el món
anglosaxó, ja era una poeta molt popular i premiat abans de Cartes
d'Aniversari, molt conegut pels seus poemes d'animals (aquí en
trobareu alguns que vaig traduir al català), de bèsties i corbs
creadors de vida, valorats pel seu valor totèmic i simbòlic.
Després
de la lectura d'aquestes poesies un acaba per entendre coses que ni
tan sols s'havia plantejat i existeixen, a diferents nivells,
subtils, remotes, molt presents a les prades fantasmals de la ment.
Algunes poesies son fortes, d'altres dures o terriblement denses,
inclús divertides en algun fragment.
Sosté
Xoán Abeleira al llibre El Azor en el Páramo que «tot i
així Hughes sobrevisqué a tot: a les morts dels seus amors, al
crèdit i al descrèdit, al càncer de la societat. I, just abans de
acomiadar-se, va tornar a aixecar el cap, i no amb gest desafiant,
sinó amb una compassió infatigable com la matinada. Quin poeta
arriba a la vellesa inventant una nova manera d'escriure poemes
d'amor i de traduir els clàssics? Quin artista conclou la seva vida
amb la mateixa originalitat, amb la mateixa temeritat que va
demostrar en la seva joventut?»
Ens va flairar. El destí que la guiava
ens va flairar
i ens va acoblar, inerts ingredients
del seu experiment. La faula que portava
ens va sol·licitar a tu, a mi i a ella,
titelles de la seva representació.
Et va fascinar. Els seus ulls t'acariciaven,
fonien en tu una brillantor plorosa.
El seu alemany, el fosc corrent subterrani
de la seva dicció de joiera de Kensington,
era el teu murmuri ancestral de la Selva Negra,
vorejat d'una morbidesa de sutge, de camp d'extermini, llardosa.
Quan tot d'una va girar els ulls en blanc
com si, escanyats, li sortissin de les òrbites, et va sobresaltar.
Era la seva manera d'aparentar sorpresa.
Peró, en ella, tu només veies dones penjades, asfixiades, mudes.
y quan se'n va adonar, observant-te a través del fum,
el negre contorn de l'iris gris, vagament antinatural,
era un llop de la Selva Negra, la filla d'una bruixa
d'un conte de Grimm.
Tu la tractaves amb cautela
-la seva condició jueva, la seva bellesa multiracial-,
com si el somni del teu jo ideal fos allà.
Una negror brillant, joia mística d'Europa.
Una criatura de més enllà dels límits del teu llum d'escriptori.
¿Qui era aquesta Lilith d'avortaments
que tocava els cabells dels teus fills
amb ungles pintades de tigre?
El seu accent de Harrods, les mutilacions hitlerianes
et van fer companyia, arrencant cebes.
Una jove sabra exnazi. El seu pare,
metge del ballet Bolshoi.
Ella també estava indefensa.
Cap de nosaltres no es podia despertar.
El malson mirava les roselles.
Asseguda allà, amb la màscara de sutge humit,
vestida amb sedes taronja-flama i amb braçalets d'or,
lleugerament bruta en el seu misteri eròtic.
Una alemanya,
israeliana russa amb la mirada d'un diable
entre cortines de cabells negres mongòlics.
Després d'una sola nit a casa nostra,
va relatar el seu somni. Un peix gegant, un espet,
tenia un ull d'or com un globus, i, en aquest ull
un fet-us humà bategant.
Estaves astorada, envejosa potser.
Vaig refusar interpretar-lo. Jo veia
que la somiadora que hi havia en ella
s'havia enamorat de mi sense saber-ho.
En aquell moment, el somiador que hi havia en mi
es va enamorar d'ella, i jo sí que ho sabia.
Horòscop
Volies
estudiar
les estrelles : els guardians
del teu pati de presó, el seu zodíac. Els planetes
mussitaven la seva babilònica llengua de poder,
com els ossos d'un bruixot. Tenies raó de témer
fins a quin punt l'oïda podia percebre
allò que els ossos murmuraven,
encastats fins i tot en aquell cos calent.
Però no tenies cap necessitat de calcular
els graus del teu ascendent pertorbador
en Aries. No significava res del cert :
segons el llibre babiloni, no més
que una cara marcada. Sota la pell,
¿ a quina profunditat podien arribar els ulls d'un bruixot ?
Només havies de mirara
dins el rostre més immediat d'una metàfora
agafada de l'armari, del plat,
del sol, de la lluna o del teix
per veure el teu pare, la teva mare o a mi mateix
portant-te el destí sencer.
les estrelles : els guardians
del teu pati de presó, el seu zodíac. Els planetes
mussitaven la seva babilònica llengua de poder,
com els ossos d'un bruixot. Tenies raó de témer
fins a quin punt l'oïda podia percebre
allò que els ossos murmuraven,
encastats fins i tot en aquell cos calent.
Però no tenies cap necessitat de calcular
els graus del teu ascendent pertorbador
en Aries. No significava res del cert :
segons el llibre babiloni, no més
que una cara marcada. Sota la pell,
¿ a quina profunditat podien arribar els ulls d'un bruixot ?
Només havies de mirara
dins el rostre més immediat d'una metàfora
agafada de l'armari, del plat,
del sol, de la lluna o del teix
per veure el teu pare, la teva mare o a mi mateix
portant-te el destí sencer.
