Anys
d’aprenentatge
Sorra.
Grapats de sorra
amuntegats en files
a la riba de la memòria.
De tots els anys
d’aprenentatge
en puc fer un
castell,
un palau de
deixalles,
un putxinel·li
de ferralla,
un somni de
drapaire.
14.3.20
23.9.18
Les dones i els dies de Ferrater. Edició crítica de Jordi Cornudella
Vaig llegir un article al diari. Edició crítica de Les dones i els dies, de Gabriel Ferrater a càrrec de Jordi Cornudella. I hi ha comentaris del poemes. Més que res, per orientar. Cornudella o és boig o valent o tot plegat.
Celebro molt aquesta edició. La compraré!!!!!
Les dones i els dies (1968) és el volum en què Gabriel Ferrater va aplegar la seva poesia, apareguda
anteriorment a Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos
(1966). Aquesta edició presenta per primera vegada, a més del text definitiu de Les dones i els
dies, tots els altres poemes que Ferrater havia publicat en revistes o que havia inclòs en els tres
volums previs i després no va recuperar. Comprèn, a més, un aparat de variants i reprodueix les
versions que el poeta va fer d’algun dels seus poemes en altres llengües.
1.4.17
La Pantera de Rilke
Probablement La Pantera de Rainer Maria Rilke (Praga, 1875) és un dels
millors poemes que s’han escrit. Ho té tot, encapsulat i reduït en pocs versos.
Hi és la matèria. I el contingut. I la bellesa. La forma, perfecte, eleva
encara més cada una de les passes de la pobre pantera engarjolada.
És un poema nítid com una matinada. Hi ha els cercles concèntrics que com
un joc estel·lar giravolten els uns sobre els altres: els ulls de la pantera,
potser? El cercle de les passes de la pantera, el cercle de la gàbia, el cercle
mental. El món fet de reixes. L’interior i l’exterior. I aquí, entrant i
sortint, tot el joc, la reflexió, el pensar que aquesta pantera de Rilke té
molt d’humana i tots, poc o molt, ens hi veiem reflxats.
LA PANTERA
El
seu esguard, cansat de veure passar
les
reixes, ja no retè res més.
Creu
que el món està fet
de
milers de reixes i, més enllà, no res.
Amb
un caminar tou, passos flexibles i forts,
gira
en rodó en un cercle menut;
és
talment una dansa de forces entorn d’un centre
on
roman atuïda la seva voluntat potent.
A
voltes, s’alça el teló de les parpelles,
mut.
Una imatge hi penetra,
recorre
la calma en tensió dels seus membres
i,
quan arriba al cor, es fon.
Rainer Maria Rilke
(Crec que la traducció és de Vinyoli, no estic segur)
27.8.16
Vent d’aram, Joan Vinyoli.
Aquest petit llibre de poesia de Vinyoli, de tots els que he llegit d’ell, és el que més m’arriba. Profunditat, aparent senzillesa, la bellesa no s’escapa. Vent d’aram (1976), en edició de tapes vermelles, tal com el vaig comprar a una llibreria de Ronda Universitat que fa anys és un botiga per turistes. També hi ha una unitat, el bosc com teló a l’escenari d’una existència, tota una vida passada per l’alambí de la metàfora, la imatge, el ritme lent i la música que fa d’aquest Vent d’aram un dels millors llibres en llengua catalana, moderns, que he tingut a les mans.
Hi ha aquesta peça que tant em recorda a Kavafis.
EL GUANY
Mai no et rendeixis.
Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
Entra
mar negre endins i baixa al fons.
Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.
O aquesta altre que sembla una lloança al mateix fet de viure, en aquella
època en la que el poeta començava a estar molt malalt.
APLEC
He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig.
Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.
O aquest altre poema, també esperançat.
DIE ZAUBERFLÖTE
Aturada en unn bosc
de cedres vells, toques la flauta.
Quina
tonada, no ho sé.
Somreies
feliç.
Em parles de vegades
amb una veu potser l’equivalent
del primigeni so.
No
deixis
mai de tocar en el passat ni ara.
Crea el so.
La veritat és que oblido la majoria de llibres que llegeixo. Aquest no,
aquest es sosté sobre el sedàs dels anys.
23.5.16
La dona boxa
Un altre graffiti
que m’enamora. Aquest sobre boxa, aquesta imatge que tan suggereix. És a una
porta d’una minúscula plaça de Gràcia, la Gato Pérez.
 |
| By Igor. |
15.5.16
British Short Aire (Gris)
I pensar que el vaig pagar amb un crèdit de La Caixa.
Això sí, el gat Rommel és molt bonic.
Això sí, el gat Rommel és molt bonic.
27.4.16
Malsons de gat, relats de literatura fantàstica
Aquest dijous, a les 19:00 h,
farem la presentació oficial de “Malsons de gat” a la llibreria Gigamesh!!! AQUÍ us deixo l’enllaç a l’esdeveniment que
hem obert a Facebook per si us hi voler sumar. «Malsons de gat»
és un llibre de relats foscos, distòpics i en la línia de la ciència ficció més
suggerent que planteja 15 històries on la realitat sempre es posa en qüestió.
«Malsons de gat», el llibre
que inaugura la col·lecció Medea de literatura fantàstica i ciència ficció en
llengua catalana, de l’editorial Hermenaute. «Malsons de gat» és un llibre de
relats foscos, distòpics i en la línia de la ciència ficció més suggerent que
planteja 15 històries on la realitat sempre es posa en qüestió. Els malsons
dels gats, animals sempre especials i evocadors, i també dels éssers humans,
prenen forma en aquest recull de satírics cops de puny literaris. Un llibre que
conjuga la ciència ficció, l'horror grotesc i que és mou en paràmetres un xic
surrealistes.
«Malsons de gat» és un artefacte literari singular. No és un recull de contes ni una antologia, sino un viatge a sis mans inspirat en el joc literari dels cadávers exquisits. Tot comença com un repte a través del correu electrónic. «Ep, mira, tinc aquest inici de relat, vols continuar-lo?». La resposta no es fa esperar i deriva en un creuament de textos que s'allarga durant uns anys.
Sinopsi: A «Malsons de gat» hi trobareu quinze històries, quinze malsons d’índole ben diversa, amb personatges que habiten mons inquietants, on la foscor és gairebé sempre present, com si l’obscuritat per ella mateixa tingués el do d’afavorir que s’esdevinguessin fets extraordinaris. Sembla que en els humans, els malsons i la por van de bracet.
13.2.16
Minerva
Margarita Villarreal, poetessa mexicana, de tant en tant,
escriu poemes epigramàtics que em van caure, o millor encara, saltar de la
cadira. En deixo alguns, amb l'esperit del gran poeta Marcial.
Indiscpuesta
Te quejas de que no hay hombres
y cuando llegan los espantas.
¿Fea?
No, la boca abres
y no precisamente llueven besos,
es tu amargura la que arrecia.
Sabiduría
Ah, el amor, mi Catulo,
el amor que me juras eterno
más tarde lo sabré
derramado
en las piernas de Filis.
La litera de Claudia es detenida ante el paso de las masas
¡Esta aberrante multitud,
esta imprevista marcha que obstaculiza mi paso!
Ojalá mi hermano
volviera del Hades y estuviera aquí
para ordenar una leva
y así limpiar
nuevamente
las calles de Iguala.
31.1.16
Amb il•lusió!
«Amb il·lusió». Cita de l’economista i polític Artur Mas (Barcelona, 1956- Barcelona
2016).
15.12.15
Papasseit i De Roeck, Dóna’m la mà
El poema de Papasseit Dóna’m la mà sembla un d’aquells poemes senzills. Però, si es torna
a llegir, més aviat és un poema molt concentrat i bell. El músic Ronald de
Roeck el va musicar amb una peça que se t’endú. Deixo el poema i el video de la
cançó. Per gaudir.
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant
Les barques llunyes i les de sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.
Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara
a l’amor, tota cosa prop del mar
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
by Papasseit
5.11.15
Joyce Mansour, erotisme y cruel surrealisme
Poetessa
surrealista y provocadora. Té una cosa genial. Les seves poesies són capaces de
sacsejar fins i tot el dia dels morts. La vaig descobrir en una antologia de
poemes francesos, d’entre piles i piles de versos que gairebé no em deien res. Va
morir l’any 1986 a Paris. Alguns crítics li ha retret una obsessió per l’erotisme
barrejat amb cruesa macabre. Jo li agraeixo que hagi escrits bons poemes,
poemes inflamats. Deixo algunes poesies curtes com a tast.
Succeí al principi.
El primer poeta va orinar el seu amor.
Febre el teu
sexe és un cranc
Febre els gats s’alimenten dels teus pits verds.
El teu cap
separat del teu coll tallat
És el principi
de l’eternitat.
(traduccions d’Igor Kutuzov)
Caça de Macadam
Hi ha les
vostres mans al motor
Les meves cames
a la caixa
Els frens entre
els meus genolls
La vostra carn a
la meva pell
Hi ha un ocell
sobre el ventilador
Un home sota les
rodes
Les vostres mans
al motor
Tot jugant amb
un clau
Hi ha un crit a
dins del motor
Un gendarme i la
seva llibreta
Una carretera al
retrovisor
La brisa entre
els meus genolls
Un colós sense
cap condueix el vehicle
Són les meves
mans al volant
El meu sexe
càndida que implora.
(traducció de J. Parramon)
3.11.15
7.10.15
30.9.15
Jericó
Jericó
I tots aquells que van
pervertir-nos
avui criden als
penya-segats
i s'esgarrinxen
les camises.
Ens invoquen a
tots nosaltres,
humiliats i amb
ferum encara dels seus pixats,
a fer encara més
alts els murs de Jericó,
per tal que cap
nouvingut la pugui trepitjar.
Els escolto,
dalt de l'atalaia dels sentits
i no sé dir on
són els bàrbars.
24.9.15
Sagrada Família
Sagrada Família
Van ser les almoines de
l'estranger
les que van alçar de nou
el temple.
L'únic sostre alt,
l'única casa gran
d'aquesta meva ciutat
indigne.
2.9.15
 |
| By Igor. |
L’estiu té
caducitat. Quin remei. Tornar a la realitat em fa pensar en quina és l’autèntica
realitat, si la de setembre o la d'agost. Al banc, on es cobren els rebuts, ho tenen
més clar.
Tot i no ser, ni de
lluny, tan dramàtic com estar a presó, la sensació de tornar a la feina, les
rutines, al dia a dia que et xucla la millor energia, m’ha fet recordar aquests
versos d’Òscar Wilde a la inoblidable Balada
de la presó de Reading.
Mai
no he vist al món cap home
amb ulls tan plens d’anhel,
esguardar amb tanta persistència
el petit tros de cel
i el nuvolet que el vent movia
com fúlgid navicel.
amb ulls tan plens d’anhel,
esguardar amb tanta persistència
el petit tros de cel
i el nuvolet que el vent movia
com fúlgid navicel.
Jo
amb altres presos caminava
pel pati desolat,
considerant quina seria
la seva malvestat,
quan vaig sentir que murmuraven:
«A forca és condemnat.»
pel pati desolat,
considerant quina seria
la seva malvestat,
quan vaig sentir que murmuraven:
«A forca és condemnat.»
16.7.15
Ja ho deia Carner
Els estius, els anys, els amors, els amics. I la joventut, és clar. Ja ho deia Josep Carner. Com m'agrada el darrer vers.Joventut, fadrinatge! Us allunyeu,
no pas massa remots de ma diada,
com gent que ja ha tombat per la collada
però que encar se'n sent alguna veu.
6.7.15
Vell cartell electoral
Anava jo pel carrer i vaig veure aquest vell cartell electoral. No cal afegir gaire més.
I més tard vaig recordar el final d'un poema de Vinyoli.
I més tard vaig recordar el final d'un poema de Vinyoli.
Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.
29.6.15
La rosa a la boca
La boca a la rosa i la rosa amb boca i la rosa als llavis.
Tot això era abans d'aquesta calor, a finals de maig o principis de juny. Una foto amb sort.
Fins aviat!
Tot això era abans d'aquesta calor, a finals de maig o principis de juny. Una foto amb sort.
Fins aviat!
 |
| By Igor Kutuzov. |
Suscribirse a:
Entradas (Atom)