Bona sort és un poema sobre els amics perduts. Els amics. No n'has perdut cap pel camí? Potser aquesta història feta poema et resulta familiar. Deixo el poema dels perduts.
de Igor Kutuzov.BONA SORTÉs just que t’assenyali si mai novas parlar d’estimar?Ens cobria un matís tràgic o erala sort el nostre alè?Baixàvem pel passeig de fulles minsessota els sols de tarda, tot esperantels grans matins ferotges, quan buscàvemles mides per la nostra casa ínfima.Tot era, tu també, una gran bromacuita pels teus dents de seca ironia,el bronce pel pànic del món real.Et vaig poder dir que les coincidènciesens lligaven més en el nostre mónque titllàvem d’únic, preciós i estètic?Lapislàtzuli! Teixies un pont,jo ja ho entenia i em sorpreniaque l’atzar fos un dard, altre cop, fosc.Evoco els contorns de la teva closcade finestres d’hivern sense balconsamb alguns però molt adients mobleson no era admès el bes de tothom.Al pis de dalt, latents i ordenats, jeienels teus anhels de fanzin ortodox.I al racó opac neden les sirenes,les presses i els anys ho despullen tot.Alçaves la cella de la cansadacara blanca fent caure tot el pesd’un sàtrapa antic que perdona i salvaestripant parers aliens, les veusdels humils jugant a un breu desacord.El sucre. L’afany per sobrevolar-nos.El temps. Malgrat tot, encara em trasbalsatanta seducció. Tant, tant t’estimava.Pocs eren els secrets que no em vas dir.Jo sabia que tu buscaves diesclars i tu que jo als vespres moriasi el cel era roig i el rebedor buit.Hi havien noies i no gaire sexe,la intimitat era un camp literarion hi cabien referents i mestres,àngels i lletres d’una vall fantàstica.Compartir. Sempre guanyava perquèduia un plat petit a la nostra taulade necis, tedis i homèrics cafèson cuinaves déus i farcies faules.Què vas esperar dels retorns a casa,tan llargs, malalts de nit, bruts de llum?Volies un nou home, l’esperaves,modelant amb dits exigents la carnd'algú que existia sol, a la cambraque no vaig veure, que no existia.No recordo com es va desmuntar.Encendre la llum. L’amor sense trampes.Després m’arribaren fragments i veusd’aquí i d’allà, imatges feridesde l’espia allunyat del seu Palauque ja no comprèn com vesteix la Reina.Anys. Huracà que aixeca pedres i les duumolt lluny. Oblit.I no. Et mostres i t’apagues, cada copmés sovint. Records.
Potser em falla la memoria però per mí aquest es el millor poema que t'he llegit.
ResponderEliminarExtraordinari!!!
Qué content em fa saber que t'agrada. És una poesia amb molta història darrera, encara que clàssica. Dos amics que eren molt amics deixen de ser-ho, tot i que potser aquests versos se'ls pot donar altres significats.
ResponderEliminarMe'n vaig a dormir tranquil.
Una abraçada.
"Alçaves la cella de la cansada
ResponderEliminarcara blanca fent caure tot el pes
d’un sàtrapa antic que perdona i salva
estripant parers aliens, les veus
dels humils jugant a un breu desacord." Preciòs.
Nostalgia, respecte i amor intim. Un petó!
Les històries d'amics com aquestes són les que em fan anar al psiquiatra, però llegir-te és un goig. Cada frase fa una nafra en l'ànima. Una a una l'analitzaria i totes farien el fosc i malaltís forat del meu cor més gran.
ResponderEliminarImpressionant forma de contar una relació sublim que simplement s'acabà. No obstant això, fores afortunat.
Ostres, Dissortat. Doncs tens molta raó. Vaig ser afortuntat. ¿Per què costa tant de veure les coses bones?
ResponderEliminarSalut.
Es verdad lo que dices al final, cuando era más pequeña duraba en funcionamiento mucho más tiempo, ahora debo tomarme descansos cada poco para no explotar.
ResponderEliminarUn beso.
M'ha enamorat aquesta poesia!! Té un deix de tristesa que la fa molt bonica. Es nota que hi ha molt de sentiment al darrere, brilla.
ResponderEliminarEi, gràcies. Sí, hi ha tristesa per la pèrdua de l'amic. És allò que qui més estimes és qui més mal et pot fer.
ResponderEliminarSalut.