és un poema sobre els amics perduts. Els amics. No n'has perdut cap pel camí? Potser aquesta història feta poema et resulta familiar. Deixo el poema dels perduts.
BONA SORT
És just que
t’assenyali si mai no
vas parlar
d’estimar?
Ens cobria un matís
tràgic o era
la sort el nostre
alè?
Baixàvem pel passeig
de fulles minses
sota els sols de
tarda, tot esperant
els grans matins
ferotges, quan buscàvem
les mides per la
nostra casa ínfima.
Tot era, tu també,
una gran broma
cuita pels teus
dents de seca ironia,
el bronce pel pànic
del món real.
Et vaig poder dir
que les coincidències
ens lligaven més en
el nostre món
que titllàvem
d’únic, preciós i estètic?
Lapislàtzuli! Teixies un pont,
jo ja ho entenia i
em sorprenia
que l’atzar fos un dard,
altre cop, fosc.
Evoco els contorns
de la teva closca
de finestres
d’hivern sense balcons
amb alguns però molt
adients mobles
on no era admès el
bes de tothom.
Al pis de dalt,
latents i ordenats, jeien
els teus anhels de fanzin
ortodox.
I al racó opac neden
les sirenes,
les presses i els
anys ho despullen tot.
Alçaves la cella de
la cansada
cara blanca fent
caure tot el pes
d’un sàtrapa antic
que perdona i salva
estripant parers
aliens, les veus
dels humils jugant a
un breu desacord.
El sucre. L’afany
per sobrevolar-nos.
El temps. Malgrat
tot, encara em trasbalsa
tanta seducció.
Tant, tant t’estimava.
Pocs eren els
secrets que no em vas dir.
Jo sabia que tu
buscaves dies
clars i tu que jo
als vespres moria
si el cel era roig i
el rebedor buit.
Hi havien noies i no
gaire sexe,
la intimitat era un
camp literari
on hi cabien
referents i mestres,
àngels i lletres
d’una vall fantàstica.
Compartir. Sempre
guanyava perquè
duia un plat petit a
la nostra taula
de necis, tedis i
homèrics cafès
on cuinaves déus i
farcies faules.
Què vas esperar dels
retorns a casa,
tan llargs,
malalts de nit, bruts de llum?
Volies un nou home,
l’esperaves,
modelant amb dits
exigents la carn
d'algú que existia
sol, a la cambra
que no vaig veure,
que no existia.
No recordo com es va
desmuntar.
Encendre la llum.
L’amor sense trampes.
Després m’arribaren
fragments i veus
d’aquí i d’allà,
imatges ferides
de l’espia allunyat
del seu Palau
que ja no comprèn
com vesteix la Reina.
Anys. Huracà que
aixeca pedres i les duu
molt lluny. Oblit.
I no. Et mostres i
t’apagues, cada cop
més sovint. Records.
