Gabriel Ferrater, primer poema

El Mutilat és per a mi el primer poema del Gabriel Ferrater. Aquell que em va deixar aturat, concentrat, una mica estabornit. Després van arribar els altres poemes, tots. Però aquest va ser el primer.

Dins Les Dones i els Dies, inclòs al Da nuces pueris, recull de poesies de l'any 1960. I és dels que s'entenen. Anys més tard van arribar S-Bahn, els versos foscos, tancats en ells mateixos d'un poeta que segurament vivia a les runes de la seva intel·ligència, recordant al seu amic i també gran poeta Gil de Biedma. Encara no,a El Mutilat hi ha llum. Teoria dels cossos, any 66', arribaria més tard, abans de la fi.

El Mutilat

Jo sé que no l'estimes.
No ho diguis a ningú.
Tots tres, si tu ens ajudes,
guardarem el secret.
Que ningú més no vegi
allò que hem vist tu i jo.
De la gent i les coses
que us han estat amics,
ell se n'amagarà.
No tornarà al cafè
que és fet per a esperar-te.
Vindran mesos amb erra:
serà lluny de les taules
de marbre, on us servien
les ostres i el vi blanc.
En els dies de pluja
no mirarà l'asfalt
on us havíeu vist
quan no es trobaven taxis
i havíeu d'anar a peu.
No obrirà més els llibres
que li han parlat de tu:
ignorarà què diuen
quan no parlen de tu.
I sobretot, hi pots
comptar, ni tu ni jo
sabrem mai més on para.
S'anirà confinant
per fons remots de terres.
Caminarà per boscos
foscos. No el sobtarà
l'atzagaia de llum
de la nostra memòria.
I quan sigui tan lluny
que mig el creguem mort,
podrem recordar i dir
que no te l'estimaves.
No ens farà cap angúnia
de veure com li manques.
Serà com un espectre
sense vida ni pena.
Com la foto macabra
d'una Gueule Cassée,
que orna un aparador
i no ens fa cap efecte.
Per ara, no ho diguem:
no trasbalsem la gent
mostrant-los la ferida
sagnant i purulenta.
Donem-li temps i oblit.
Callem, fins que ningú,
ni jo mateix, no el pugui
confondre encara amb mi.