Una poesia escrita per a la meva filla quan tenia... ja no m'en recordo! Els poemes passen i els nens creixen.
SigançonTu, que m’has tornat les cançonsi del fons les danses perdudes.Tu, que espantes les garses rogesd’aquesta meva pell d’argila.Tu, que m’arreles a la sorra,el tendre melic d’una dona.Amb tu, que he passejat feliçi deixat a les tardes tèbies.Per tu. Quin serà el meu llegat?Certeses que es desfan,un celobert, perplexitats.
Com el líquid d’un cel d’hivernextasiat en liles que creixtacant els vidres dels teus ulls.La veu del pinar sec, profund,que duràs ressonant per sempre.L’ombra muda del esparverque travessa la llarga planai et parla al cor “no-res, no-res”.Aquest gruix, l’ofrena d’un temps.
L’últim do és pels teus capvespres,un camí que duu fins daltal nostre mur de pedra seca.Un lloc inútil però nostre,on t’hi podràs repenjar a veurecom, lents, els sols es submergeixen.
Igor Kutuzov
Preciós! ;)
ResponderEliminarPetons.
"Com el líquid d’un cel d’hivern
ResponderEliminarextasiat en liles que creix
tacant els vidres dels teus ulls."
Preciós! Besets!
Aquests versos que destaques són dels que estic més content.
ResponderEliminarM'agrada que us agradi. Gràcies pels comentaris.
Salut.
No pots tenir millor musa.
ResponderEliminarSegur.
El teu llegat és un sospir dibuixat amb la lletra del sentiment. Segur que estarà contenta d'haver-tel inspirat.
ResponderEliminarHola, doncs sí, aquest poema per la meva filla té una mica d'això, de llegat.
EliminarMoltes gràcies pel comentari.
Es muy visual, según lees los versos vas percibiendo con todo detalle lo que describes. Destaco el final:
ResponderEliminarUn lugar inútil pero nuestro,
donde te podrás apoyar a ver
como, lentes, los suelos se sumergen.
Un beso!
De moment aquesta bella poesia ja és llegat.
ResponderEliminarUna abraçada, parot!!! ^.-