Un poema escrit abans de la gran crisis, en la que tots busquem, desesperadament, culpables.
IXIIIDintre i fora, al fil de carn també més enllàho he vist clar quan era emparedat sota l’aiguaque fa caure el silenci de la lucidesa.Tots som culpables.Incapaç de frenar els caps de les veles,magnànim has cregut que al món hi habiten criaturesi són espectres de la seva por amb gran ràbia.Dúctil, has ensenyat al teu fill a ser perfecte:és imbècil i creu que el món és virtual,com ell mateix, un bit a les incessants enquestesd’audiència que confirmen la fi de la meva democràcia.És meva i per això sóc culpable. Mereixo aquest aire.El cor petit pel sacrifici.Culpable.
d' Igor Kutuzov
Després de la gran festa, by Igor. |
Els tres primers versos són una maravella! ;)
ResponderEliminarPetons.
"el silenci de la lucidesa..." En música pasa igual... hay silencios lúcidos. No te culpes tanto ;) ¡Besos!
ResponderEliminarMe encanta la estructura del poema, es frágil, elegante y culpable, pero sobre todo nada silenciosa. Y se agradece leer palabras que digan algo al procrear con otras.
ResponderEliminarMe quedo con los tres primeros versos, como Chatnoir.
Un beso.