Poesia Cicle

CICLE

Aquest vent, sense color

ni forma, guixat

per un estol d’orenetes.

Traça el gir el vell romà,

un frec d’ales tenses.

                                 

                                Igor Kutuzov

Tercer poema de la segona secció, «Càntics», dels Poemes 4 Patis.

El Cel, foto By Igor.

 

El Pla dels Albats

Segon poema de la IIº Secció del poemari "4 Patis". 

Una poesia sobre la vida, la mort, la terra i el cel. Metafísica?

EL PLA DELS ALBATS

Vam deixar els grans murs enrere,

l’altiplà pedregós s’obria.

Davant, tota la sequedat

del vell arbust mediterrà,

les espurnes de la ginesta

sobre una verda aquarel·la,

esbarzers lligats a la terra.

Caminàvem tots tres ben junts

sota núvols prims i esquerdats

cap amunt, seguint les esteles,

tiges d’argent d’un petit temple.

Quatre parets irregulars

quatre parets surant al vent,

les veus dels morts desarrelades

que deixaren aquesta casa.

Les portes eren ben obertes.

Tu vas sortir corrents. L’Altar,

treva i les humides penombres,

palpar la teva llum carnosa

fer lliscar els dits sobre la pedra,

la blanca pedra foradada.

Tornàvem rient a la plana,             

els punts verds morint-se molt lluny.

Algú parlà d’una necròpolis.

Seguírem un camí de sorra

tortuós, fil entre dos mons.

Al est, la vall del mar, al sud

la ciutat dels vius, a l’oest

les llenques llaurades pels homes,

molt al fons el bressol de llums.

Els secs xiprers marquen les fites

fins que arribem a l’esplanada

on s’acaba el nostre camí.

Dibuixant un penya-segat

un mascaró de tou granit,

el llarg cos de pedra estirant-se

dins l’espai dels dies i nits.

Ningú ens havia avisat.

Obertes al cel, trepitjàvem

la constel·lació de tombes,

llits d’infants perforant la roca.

El Pla dels Albats,

negra pluja omplint els buits.

Trasbalsada, tu, la petita,

vas dibuixar cercles a l’aigua

estancada, emmirallant-te

a un passat que és fidel.

Preguntant quan ens marxaríem,

vas voler saber els futurs

capbussant-te al llac del tresor.

Una mentida per pregunta,

una promesa per record.

                                           Igor Kutuzov

Càntics

El llac de les llums mortes, by Igor.

Começa la segona secció de Poemes al Pati anomenada "Càntics". El primer poema és una versió d'un dels poemes Pulp.

EL TEU PAS

Com una gran pàgina, la teulada

d’aquesta plaça espera el pas

de la teva veu, lluny dels exilis,

lluny de la fe, s’escolta el teu batre d’ales

que m’aferrissa. Sóc, totèmic,

                                     cercle del present.

                                                                    Igor Kutuzov

  

Poema de Nadal

Home lliure... Papasseit.

S'acosta el Nadal i volia recordar un magnífic poema curt d'en Papasseit. No és una poesia de Nadal típica. Hi ha altres coses, altres reflexes. Alegria i recordatoris. Per això m'agrada tot i la tragèdia, tot i els temps que fan tan vigents aquests versos.

Suposo que presentar a Joan Salvat-Papasseit és como voler presentar una alzina del bosc. Tothom l'ha vist, la seva olor ens acompanya. Recordar que fou autodidacte i que en els seus poemes l'accent social hi fou fort. A més, com avantguardista, arriscà i força. Una mica tot el que ara no és fa prou sovint. Per a mi és un model. La seva mala salut se l'emportà a una tomba essent massa jove.

Poema de Nadal

Sento el fred de la nit 

i la simbomba fosca.

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

que l'empedrat recolza

i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,

prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;

i ells recullen les plomes,

i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-.

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l'hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Evidentment, l'obra d'en Papasseit és rica, amb l'accent social, experimental. Sobretot vital. Al següent poema reconeixareu la petja d'aquest artista a poetes posteriors. En Martí Pol n'és un exemple.

Dona’m la mà

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                    bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
                    miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.
Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                    bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

I aquí deixo un vídeo de Joan Manel Serrat cantant poemes de Papasseit.

Visita el blog Antigua Vamurta

Poemes curts de Carles Riba

No sóc un gran fan de Carles Riba, aquesta és la veritat. I això em produeix uns certs remordiments, perquè Carles Riba és el gran tòtem de la poesia catalana contemporània. I sense el contemporani em sembla que també l'afirmació seria certa. El poeta era, em sembla, un home abstracte. D'una intel.ligència pesant i aclaparadora, em sembla que sobre això no hi ha dubtes, feia uns poemes extremadament densos. Sovint m'hi perdo entre els seus versos, i sovint em sento perdut. En canvi, fa uns mesos, vaig ensopegar (oh, el destí!) amb els seus poemes breus. La seducció va ser instantània, com enamorarse de cop i volta, sense explicació, sense raons.

De nou la casa,

i en la vetlla concorde

dels cors, el nucli

dolç i pur i el silenci

del món on fórem nàufrags. 

                  (Tankkas del retorn)

Tota la vida
et veuré com sorgires
de tu mateixa,
nua i nova com l'alba
i vera com un somni.

             (Tres Suites)

Érem nosaltres
amb la nit dins les copes.
¿Recordes? Ebris
estranyament, parlàrem
de vida per més vida.

           (Tankkas del retorn)

Si vols visita el meu altre blog, Antigua Vamurta

Poemes curts d'Auden

Auden, mig girat i fumant.

Al magnífic recull de poesia a càrrec del molt intel·lectual Salvador Oliva (poeta també i autor de Introducció a la Mètrica Catalana) anomenat Vint-i-set poemes, s'hi recullen al final els “Profile”, “Marginalia” i “Shorts”, breus poesies en les que Auden esmola la fulla de la ironia. Els resultats, esgarrifosos.

¿Ens jutja Déu

per l'aparença?

Jo crec que sí.

Vol donar gràcies a Déu diàriament

d'haver nascut i estat criat

fariseu i britànic.

Amb una infància plena

d'amor i bones coses per menjar

¿per què no ha d'odiar els canvis?

Post coitum, homo tristis.

Ximpleries! Si pogués,

cantaria.

N'hi ha més. Compreu-vos el llibre! I més ara que ve Nadal i matarem el Gall. Ah, l'edita Quaderns Crema, en una edició força bonica. Salut.

Visita el blog Antigua Vamurta

Auden, No hi haurà pau

Avui, poemes. Artilleria pesant. Wystan Hugh Auden (1907-1937), el gran poeta anglès modern. Com que en sóc fan d'ell, podeu considerar tot el que digui com mentires, exageracions, animalades i material de reciclatge. És, amb Ferrater, el meu poeta predilecte. El tinc a casa en dos llibres: “Horae Canonicae”, un títol que faria sortir corrents a qualsevol, de la fabulosa editorial desapareguda Llibres del Mall, i també “Vint-i-set poemes”, una magnífica selecció i traducció de Salvador Oliva.

Auden és enorme. No té cap llibre fluix, que jo sàpiga. Us deixo en versió bilingüe una de les peces que més estimo.

No hi haurà Pau

Tot i que el temps clar i temperat

torna a somriure al comtat que estimes

i els seus colors revénen, la tempesta t'ha canviat:

No oblidaràs mai

la foscor que esvaïa l'esperança, la ventada

que profetitzava el teu esfondrament.

Et cal viure amb el que saps.

Ençà, enllà i enfora de tu hi ha altra gent,

en absències sense lluna que desconeixes

però que et coneixen prou,

éssers de nombre i gènere desconeguts:

i no els caus gens bé.

Què els has fet?

Res? Res no és cap resposta:

Arribaràs a creure —com ho podies evitar?—

que sí que els has fet alguna cosa;

desitjaràs poder fer-los riure,

et deliràs per ser amic d'ells.

No hi haurà pau.

Defensa't, doncs, amb tota la força que tinguis,

amb tots els innobles ardits que sàpigues,

tranquil·la la consciència en això:

llur causa, si mai n'han tingut cap, els és indiferent;

ara odien per odiar.

                           Traducció: Eduard Feliu.

There Will Be No Peace

Though mild clear weather

Smile again on the shore of your esteem

And its colours come back, the storm has changed you:

You will not forget, ever,

The darkness blotting out hope, the gale

Prophesying your downfall.

You must live with your knowledge.

Way back, beyond, outside of you are others,

In moonless absences you never heard of,

Who have certainly heard of you,

Beings of unknown number and gender:

And they do not like you.

What have you done to them?

Nothing? Nothing is not an answer:

You will come to believe - how can you help it? -

That you did, you did do something;

You will find yourself wishing you could make them laugh,

You will long for their friendship.

There will be no peace.

Fight back, then, with such courage as you have

And every unchivalrous dodge you know of,

Clear on your conscience on this:

Their cause, if they had one, is nothing to them now;

They hate for hate's sake.

               Font: Amercian Digest.

Visita el blog Antigua Vamurta

Farai un vers, Guilhem i Loquillo

Una amiga de Madrid, la Susana, em va demanar que traduís farà uns dies el següent missatge: «Farai un vers de dreit nien». Gairebé se'm para el cor. Però, quina llengua és aquesta? Català medieval? No. Occità, la llengua de Guilhem de Peitieu, duc d'Aquitània i primer trobador del que es conserva l'obra. Aquí comencen els versos d'un poema que ha adaptat (oh!) El Loquillo, al seu disc “Su nombre era el de todas las mujeres” (2011), vía Luis Alberto de Cuenca. És una bona cançó, però en tot cas la lletra no és coincident. Deixo el vídeo abaix.

Farai un vers de dreit nien,         Vaig de no-res aquest vers fent:
Non er de mi ni d'autra gen,        no m'hi contemplo, ni altra gent,
Non er d'amor ni de joven,          no diu jovent, ni d'amor sent
Ni de ren au,                                                            el devessall.
Qu'enans fo trobatz en durmen   Quan l'he trobat, jo era dorment
Sus un chivau.                                                     dalt d'un cavall.

Jo que pensava que el no-res era un concepte modern, potser fruit dels nihilistes. No, altre cop. Guilhem de Peitieu, VII comte de Poitiers i IX duc d’ Aquitània, és el primer trobadors conegut, el primer poeta de llengua occitana d’obra conservada. Fou un senyor poderós, lluità contra el seu rei al costat del d'Anglaterra i encapçalà una d'aquelles boges creuades sagnants. Al capdavant de 30.000 guerrers, que els turcs van massacrar a la batalla d'Heraclea Cybistra. En va tornar ell i sis més.

Es conserven dotze poesies seves, moltes catalogades com sensuals i tendres. Segons Martí de Riquer, "se dirige a sus compañeros, jóvenes caballeros de su mesnada, y donde expone temas chistosos, divertidos o francamente obscenos al hablar de los amores con sus amigas".

Deixo aquí aquest poema seu i un link un trobareu tota la obra que ens ha arribat a nosaltres, pobres mortals: http://www.trobar.org/troubadours/coms_de_peiteu/

Farai un vers de dreit nien,
Non er de mi ni d'autra gen,
Non er d'amor ni de joven,
Ni de ren au,
Qu'enans fo trobatz en durmen
Sus un chivau.

No sai en qual hora-m fui natz,
No soi alegres ni iratz,
No soi estranhs ni soi privatz,
Ni no-n puesc au,
Qu'enaisi fui de nueitz fadatz
Sobr'un pueg au.

No sai cora-m fui endormitz,
Ni cora-m veill, s'om no m'o ditz!
Per pauc no m'es lo cor partitz
D'un dol corau,
E no m'o pretz una fromitz,
Per saint Marsau!

Malautz soi e cremi morir,
E re no sai mas quan n'aug dir.
Metge querrai al mieu albir,
E no-m sai cau:
Bos metges er si-m pot guerir,
Mas non, si-m mau.

Amigu' ai ieu, non sai qui s'es,
C'anc no la vi, si m'aiut fes,
Ni-m fes que-m plassa ni que-m pes,
Ni no m'en cau
C'anc non ac Norman ni Franses
Dins mon ostau.

Anc non la vi et am la fort,
Anc no-n aic dreit ni no-m fes tort;
Quan no la vei, be m'en deport,
No-m prez un jau,
Qu'ie-n sai gensor e belazor,
E que mai vau.

Fait ai lo vers, no sai de cui,
Et trametrai lo a celui
Que lo-m trameta per autrui,
Enves Peitau,
Que-m tramezes del sieu estui.

Baudelaire canta a Sara

Fa por... En Baudelaire

Poeta modern, més que no pas molts d'ara que ho diuen ser. Em sembla que es va barallar amb gairebé tothom, en Baudelaire. També va ser un gran venedor d'ell mateix, dels primers en prendre consciència de que si vols ser escoltat primer has de treure el cap. Potser per això es tenyia els cabells amb colors llampants, per cridar l'atenció, perquè parlessin d'ell. I, la veritat, va ser un gran poeta. Va capgirar la poesia i a més va rescatar Poe del més absolut del oblits. A través de la vindicació de Baudelaire, Edgar Allan Poe va ser descobert als Estats Units. Deia Gabriel Ferrater que llegint les Flors del Mal va descobrir una nova manera de fer versos, que el van catapultar.

Però, i la Sara? Era una prostituta calba de París. La Louchette, li deia el poeta. Si ara algú publiqués això no ens escandalitzaríem? Sí, no? Una mica? Aniré pujant més coses d'ell, tant interessant i vital. Deia el Gabriel Ferrater que gràcies a Baudelaire va descobrir la gran poesia.

Una nit que estava amb una horrible jueva,

com un cadàver estès al costat d'un altre,

pensava al costat d'aquell cos venut,

en aquesta trista bellesa de la qual el meu desig es priva.

Visita el blog Antigua Vamurta

Poesies de Dylan Thomas

El poeta desafiant Newton..

Sovint em costa seguir els seus poemes, però penso que val la pena. Hi ha recompensa. El poeta regala imatges absolutament fascinants i associacions d'idees inversemblants, d'aquelles que et sacsegen el cervell com si fos una coctelera.

Aquest dia baixant a giragonses,

a la fi de l'estiu, que Déu apressa,

sota un sol amb color dels salmons del torrent,

sóc a la meva casa, sacsejada pel mar,

(...)

la dona que ven peix, quan ara hi passa, troba

allí gavines i cornamusaires, cargols de mar i veles,

i, lluny, uns homes negres, talment corbs, que s'estan

mesclats amb els núvols, de genolls damunt

les xarxes de la posta;

Dylan Thomas va néixer l'any 1914 a Swansea, País de Gal·les. És considerat un dels grans poetes del segle XX, cosa que no puc corroborar perquè ni de llarg he llegit tots els grans o mig grans del segle passat. Ea. En tot cas, em fa gaudir i explora altres maneres de fer poemes a través d'una xarxa de flashos i imatges.

Clos també en una torre de mots, ara m'adono

que a l'horitzó caminen com uns arbres

formes verbals de dona, i les corrues

d'infants al parc, amb uns gestos d'estrella.

Deixa'm fer-te algun mot amb vocals de les platges,

algun amb veus d'alzina, de les rels

d'espinosos comtats dir-te les notes,

fer-te'n algun amb el discurs de l'aigua.

                                 De Sobretot quan el vent d'octubre. Traducció de Marià Manet.

Visita el blog Antigua Vamurta

Esteve Plantada, un poeta del Vallès

Esteve Plantada és un poeta nascut a Granollers l'any 1979. Ha publicat diversos reculls de poesia i és també periodista. Fa uns poemes on la musicalitat és central, on cerca una sinuositat d'accents i sons. I no només això, té un grup complicat de definir (rock? Pop? Stocdecoc?) que, agradi o no agradi, no és conformista i arrisquen. Es diuen Els Nens Eutròfics.

Deixo dos poemes curts. I atenció a la pàgina web de l'autor, força interessant: http://plantada.tumblr.com/

Arrossegues un món en cada paraula,

forges ciutats en munts de residus,

ets aquell ca que ja mai no lladra

ni per por ni per gana, soliu i brutal,

estigma del buit: la vida que et sagna.

No hi ha res que et salvi.

Et salva, però, l’instant.

L’instant et fuig, com pres.

Ets pres en aquesta derrota.

No pots esperar eternament,

la fita és fugir amb la idea.

*Si hi ha cap problema de copyrights o similars, deixeu el comentari o m'envieu un mail i suprimeixo l'entrada. 

 Visita el blog Antigua Vamurta

Robert Frost al català

El jove poeta.

Frost, un dels millors poetes nord-americans de sempre, i això és dir molt. Serà que hi ha tanta gent, serà que la literatura nord-americana és tan extensa, serà que la cultura, malgrat els tòpics, allí segueix essent estimada. I la poesia també.

He traduït aquest poema per dos raons. Una, és la meva obsessió per aquesta joia. L'altre, és que és molt fàcil de traduir, amb una mètrica molt marcada i bastit amb paraules senzilles. Els darrers dos versos són agosarats. Es repeteixen. És clar que donen el gir i fan d'aquesta poesia una genialitat.

The woods are lovely, dark, and deep,
But I have promises to keep,
And miles to go before I sleep,
And miles to go before I sleep.

Robert Frost, Stopping by Woods on a Snowy Evening US poet (1874 - 1963)

Els boscos són preciosos, foscos i profunds.

Però hi ha promeses per complir,

I kilòmetres a fer abans d'anar a dormir,

    I kilòmetres a fer abans d'anar a dormir.

Robert Frost és considerat un dels forjadors de la moderna poesia nord-americana. Va patir una vida tràgica, morts i suïcidis. És un poeta que, com cap altre, mira a la natura des d'una òptica ben diferent. A cada racó, un vers inesperat.

La mula morta, de Sebastià Alzamora

Un trencament amb la tradició poètica. Un esglai. La Mula Morta (Proa, 2001). Un dels llibres de poemes més sabrosos escrits en català dels darrers anys. Sebastià Alzamora ja havia escrit alguns llibres de poemes abans d'aquest, però no tan bons.

Sembla una foto d'un altre temps...

Aquí es desploma una poesia amarga, una mirada tèrbola. Mites regirats, versos esbiaixats. L'home modern deixat en un racó d'algun lloc. Si trobeu el llibre, engrapeu-lo como si fos un passaport que us pot treure d'algun lloc. El poeta de Llucmajor (Mallorca) descarrila encertadament en aquesta gran mossegada, La Mula Morta. Deixo un petit fragment.

Tu,

tan ínfima, tan verge i temerosa,

no cesses d'inquirir-me:

“Com resisteix l'hivern la mula?

Quin fogó resplendeix dins la païssa?

D'on ve la pols que opaca els finestrons

del teu taller?

Dels morts, potser: tot és possible,

tot és inevitable,

i el sol, quan baixa...

“El sol, quan baixa, encén tot el confeti,

dissipa els noms, els carros i eines,

enardeix la misèria del món” (...)

Poesia Abril

Abril. Amenaça d’aigua

d’un cel de laves, les flors

al parc inciten les ales.          

Un fil ho lliga, olors.

Un pit-roig brolla al jardí.

                                                        Igor Kutuzov

 Primera secció Tangents, VIIº poema.

Balcó, poemes breus

Balcons, by Igor.

BALCÓ

Obro el sol, el vidre d’un dia,

entra l’aire fresc que m’arrossega,

a tocar la calitja dels set anys.

És la llum que em desborda

i em torna

veus de dones prop la finestra.

                                                  Igor Kutuzov

Poema VIº, Secció Tangents. Llibre de 4 Patis.