S-Bahn, Gabriel Ferrater i els poemes críptics

L'objecte poètic es dilueix i no tots són benvinguts i poc del “passeu, passeu”. Sembla que en els darrers poemes de Ferrater el vent gira. Llegeixo que S-Bahn designa el tren metropolità en alemany. No estic segur de què parla aquest poema, dels últims de les poesies magistrals de “Les Dones i els Dies”, el resum totèmic de l'obra en vers de Gabriel Ferrater i el millor llibre, encara, de poesia catalana desde fa masses anys. Mascarada d'en Pere Gimferrer li podria discutir la primacia i algú em podria discutir les bajanades que escric aquí, a Poemes al Pati.

Jordi Julià, un estudiós del corpus ferratià, sosté que: «s'ofereixen les reflexions de les consciencies adormides o quasi adormides de quatre homes que, suposadament, somien concrecions d'un tema comú: l'amor». Altre cop el lector està fora, les consciències tenen un discurs barrejat, no lineal.

Penso, afirmo, suposo que l'homenot Gabriel Ferrater, en aquells anys, ja no estava per algunes coses. Escrivia i prou. També apareix la veu poètica, aquí i allà, fragmentada. És terrible S-Bahn i és un dels millors poemes que he llegit. Petita putada. Necessita moltes lectures. És un poema que sol·licita, com una amant no satisfeta. Val la pena? Oi-tant!!! Sota els versos i els enderrocs de S-Bahn s'entreveuen algunes de les claus del món. No vol dir que siguin veritats absolutes, que cadascú en té les seves. Claus de volta. Portes. Entens allò que no vas entendre i que l'edat et va tornant a la platja dels anys. A S-Bahn i en general els darrers poemes de Gabriel Ferrater el poc espai per l'amabilitat o l'enyor o una certa dolçor agre han desaparegut. No són ni Cambra de Tardor ni El mutilat. Hi ha cites en llatí, alemany i anglès.

S-BAHN

Nox longa quibus mentitur amica, diesque

longa videtur opus debentibus,

Tots deuen el treball.

El deute els va minant,

l'obra no vol cessar:

munts d'enderroc, les ànimes embruten.

Betreten der Abbaustelle verboten.

Els homes de trenta anys

(a wakeful brian

Elaborates pain)

s'adormen al S-Bahn,

bruns al seu banc de fusta bruna,

quan fa trenta anys dels anys més bruns.

També aquest esperit bufa on vol,

bufa la pols i els remolins

del seu turment. Aquests cervells que dormen

roden, no fugiran, penen també.

“Ara, la noia

qui tant d'eaue froide m'a fait boire

té un home entre les cuixes. És dissabte

i és el seu dia. Li agraden

homes de week-end, de boca ben closa

car al diner li put l'alè.

Ein ernster Vogel gesanglos”

“L'amor de les dones

diuen, és humil.

Trobes una dona

de les que t'estimes,

ocell arrupit.

L'esveres, i mira:

colgat de bafs tendres

al pregon del niu,

com un ou polit,

febreja un marica,

rodona sorpresa.

Prou s'ha repetit.

Oh, l'amor humil

de les teves dones”

“Les ungles i els cabells van creixent.

L'enterrament passa carrers, carrers,

i aquest matí m'he trobat una noia

que vaig conèixer quan estudiàvem:

arbre aleshores gloriós, cridava

que s'alcessin els vents, per esquinçar-los.

Ara somriu ferida: la deshonra

de fer-se cinc anys vella, l'ha marcat.

I tu, tu el meu serpent, tu el meu orgull,

m'has deixat a mig fer. No haurem anat

junts a Amsterdam. Or i sang (un dragó

obra de l'home), hi llu la crosta fonda

d'olis. Què és un home? Dues mans,

una al pit i una altre al ventre d'una noia.

Les ungles i els cabells em van creixent.

Les cares com finestres, i parlem

de coses de senyors, i vaig dient

que sí que sí. Tantes les coses que eren

obra dels déus, i són obra de l'home.

No trenco els vidres, no sé rebolcar-me

nu com un llimac gris entre aquests peus.

Les finestres són altes, bat el sol,

i quan aixeco els ulls, he de tancar-los.

Res no conferirà mai més sentit.

Les ungles i els cabells et van creixent.

I ja ni tu que em tornessis. Ja

ni tu. Ni els vidres trossejats

no feriran el cos viscós, el llimac gris.”

“Oh senyor, el senyor

com prova d'estremir-se dins la boca

d'alguna senyoreta que tots dos

diuen que és seva, amb bona voluntat.

Fins que ella se'n desprèn. La boca,

oberta encara, li traspua

rialla. Una bondat

encara la confon d'excusa, i diu:

Com m'avorreixo. I el senyor, en sentir

que el millor membre seu era avorrit,

se'n va tornar impotent. Però tenia

també moltes bondats al seu abast

i va collir-ne una, una carícia

d'humilitat que renuncia,

i es va arraulir pel cos avall

(dos cossos sense encaix, només llisquents

vísceres, que les hores de tendresa

han desclovat de la pell àrida)

i no es va haver de reconèixer

nuat. Així la senyoreta

anava fent-se gran. Domina,

non sum dignus.”

Pietats, pietats trepitjades, la mitena

de nen: la xopa un fang que és del color

del cel que és de quitrà, i algú

l'ha recollit i l'ha penjat a una urpa

del Stacheldraht, la por

teutónica. I maintain that error

is not of Germany but of the soul.

Gabriel Ferrater. Les dones i els dies.

Josep Carner, el dolç art poètic

Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970), neix i és educat per una família benestant. És considerat com un dels millors poetes de la recent literatura catalana i és un dels impulsors i pilars del moviment literari i artístic del Noucentisme, al costat d'Eugeni d'Ors. És curiòs, al final del post deixo un poema, Porta d'Hostal, que traeix d'alguna manera tot el que afirmo sobre ell. La vida de Carner és un llarg viatge. A l'any 1921 ingressà en la carrera consular, en la qual exercí càrrecs successivament a Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Una figura, pel que fa al recorregut vital, gairebé oposada a Papasseit. Durant la Guerra Civil es posà al costat de la República i restà a Brussel·les, on es casà amb Émilie Noulet. Es refugià a Mèxic, on professà a la Universitat Lliure.

És la seva poesia un art tranquil molt sovint, allunyat de les modernitats i del costat fosc de l'art. Com una reivindicació tranquil·la del classicisme en el contingut i en la forma, especialmente en la mètrica. Viu i reflexiona, escriu sobre el que va veure i viure, tot i la guerra civil i la Segona Guerra Mundial. El món de Carner no és ferit, sembla. O hi preval una voluntat de cantar i poetizar sobre uns aspectes de la vida i deixar per un mateix els altres. És una opció estètica, penso, tan vàlida com la del poeta terrible i turmentat. Només que en els nostres dies, amb allaus d'aturats arreu, em queda un xic lluny el Carner. De segur, però, que la recerca de la bellesa del món, de l'harmonia que amaguen les coses que tan bé canta el poeta, un dia tornaran.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

Josep Carner té molt de virtuós, de músic i fins i tot mag de les paraules que sotmet a les rigideses del metre amb l'exactitud d'un cirurgià. I en aquest procés Carner endolceix la llengua, quan el més fàcil hagués estat un manyoc. No és la seva manera de fer versos de les que més estimo però no dir res d'ell seria com parlar de literatura portuguesa i no esmentar Pessoa. Exceptuant Carles Riba, mai he tingut la sensació de llegir uns poemes tan acurats, mil·limetrats i racionals. Sabrós Carner, príncep dels poetes i d'un temps, sobretot.

Inconegudes ja de llurs mares,

van deleroses qui sap a on;

sembla que estrenin el goig de l'herba

i que refacin el cor del món.

De Tres Noies

El llibre de poemes “Els fruits saborosos” (1906) és considerat per la crítica com una de les fites del Noucentisme, moviment del qual Carner va ser capdavanter. Vingueren després altres reculls de poesia, entre d'altres, Auques i ventalls (1914) , El cor quiet (1925) Nabí (1941), etc. Carner és un home que concorda, que s'encaixa amb el món. Potser va ser un savi. En aquest poema que deixo per concloure el post sembla que hi ha un altre poeta dins Carner. O Carner és més divers i complex del que sembla o pensem la majoria de mortals. No passa gran cosa en el poema, hi ha un aire estàtic en aquest retrat de la vida, d'un moment molt concret de la vida. I les conclusions, també, són molt diferents que la majoria dels seus poemes. De fet, sembla un altre.

PORTA D'HOSTAL

El gran ressol de la deserta via

mos ulls acluca. Mentrestant un home

pica la grava i és la vida seva

que està picant. Festeja la donzella

sota una parra tota empolseïda:

acuita amb son engany el tomb de l'hora.

En veig un de dormint, amb una sàrria

sota del cap: una catxutxa amaga

el son pregon que ja sa diada escurça.

Gent temporal! Jo, l'home de la vila,

de diferent accionat i parla,

provo, parat, el tedi, l'únic filtre 

per a allargar la nostra vida inútil.

Sonets de Blai Bonet

El poeta mallorquí Blai Bonet neix al 1926 a Santanyí. És un d'aquells poetes del que sempre es té la sensació que mereix una nova mirada, una redescoberta. De vida atzarosa i dura, la guerra civil li deixa la ferida de la tuberculosi. L'any 1987 li plouen premis després de la seva particular travessia en el desert. Abans de morir escriu un llibre de sonets, al considerar-los la forma perfecte de poesia. No va ser el primer ni serà l'últim enamorat dels sonets. En prosa va deixar la novel.la El mar (1957), que el cineasta Agustí Villaronga va adaptar al cinema a l'any 2000, el mateix any que Edicions 62 publica Sonets. Fi de la partida.

No em prenguis el que no em pots donar.
El que no tenc va en mi de nit i dia.
El que no em pots donar dins meu fa cria
que te cerca no et veu i mira el mar...

No vendré fins que tu em vulguis cridar.
Entosolat com un botxí faig via.
Pena no he de passar per si perdia
un ganivet que ja no sap tallar.

La meva frase alta és dir " ben fet"
si el que no em pots donar és la teva sang
ni l'horitzó amb els lliris de la llet.

Acab de dir.La mar acaba en el cranc...
El cor que no té ret a mi me ret.
De mi , en fas pols, després en faaràs fang...

I un darrer poema...

Desarmat, davant teu del tot armat,
retut, captiu i sense orgull em trob.
Si per la pedra em fas passar, el teu cop
faria que de mi fos desfermat.

No té consol ser lliure. Llibertat,
vés-te'n enllà on no hi plou, que et vegi prop,
per mirar com t'asseques, mentre rob
vencills, fermalls, cordills d'home robat.

Home, al qual li han tret els calçons,
per fer-hi llenya a sobre, fer-hi llarg,
per a què senti la raó amb raons,

que no és lliure sinó amat amarg,
que sap de tu el que sap dels teus grillons,
i amb aquesta ciència te fa un arc.

El poeta, l'artista, el crític i Òscar Wilde

Vaig llegir l'altre dia aquesta cita d'Oscar Wilde que figura al seu llibre El crític com artista. Li dono voltes, sobretot el final, sense arribar a cap lloc segur.

La tècnica és al capdavall personalitat. És per això que l'artista no pot ensenyar-la i el crític estètic no la pot comprendre. Pel gran poeta només hi ha un mètode musical: el seu. Pel gran pintor només hi ha una manera de pintar: la que aplica ell. El crític estètic i només el crític estètic pot apreciar totes les formes i modalitats. És a ell que s'adreça l'art.

Poemes d'Enric Casasses

Una de les veus de la poesia catalana que busquen nous camins. Aquest és el poeta Enric Casasses, nascut a la Barcelona de l'any 1951. Té, ni més ni menys, que vint-i-cinc llibres de poesia publicats. Tot i publicar a editorials convencionals i guanyar premis de poesia convencionals tant el seu aspecte —magre, estrambòtic, propi—, com la seva manera d'escriure versos ofereixen el plaer de tastar altres plats. Personalment, aquest tip de rimes dolces i versos esquitxats de melangia tan comuns a la literatura catalana m'allunyen de la poesia. Així que en Casasses pot agradar o no, però fa una altre cosa. Del seu llibre Calç, extrec aquests versos:

UN AIRE

La nit és un privilegi

teixit tot de seda i or

i ara et jugues el teu sostre

per tastar-ne la finor.

I et lleva la pell,

et guanya les bales,

fa ballar les portes,

tot perquè t'hi vegis.

Llavors obren els llavis

finestres de l'amor

i sembla que s'ofeguin,

que diguin per favor.

La nit és déu vist de cara.

Hi ha experimentació a la seva poesia, una necessitat de transitar per rutes no explorades abans per altres poetes. També he trobat versos més convencionals, tot i que mai ho acaben de ser-ho, afortunadament.

          

           VENJANÇA

A dins del pit jo hi tinc

punyals de coloraines

clavats als troncs dels pins

cridant venjança!

Ben lluny s'emporti el crit

la tramuntana.

Avall, camí del mar,

la terra es fa més aspra,

hi ha marges recremats

i una barraca

i els dos dragons gegants

guardant la cala.

El boig ferit de por

s'asseu arran de l'aigua

fent rigalets, amor,

amb pedres planes

que fan sis o set bots

i santes pasqües.

Aquest poeta barceloní crec que mai no ha acabat de ser entès o estimat per la majoria del minúscul grup de lectors de poesia i pel micro-no-res grup de lectors de poesia en català. Tot i així jo hi torno als seus versos, més ara que sóc mig vell que quan el vaig llegir per primer cop fa quince o vint anys. Diu ell:

«Resumint, que sóc dels perduts en un mar de castanyes, dels perduts i prou, i com que els perduts potser són els únics que tenen una mínima noció de què va el festival aquest dels estels entre les branques, ho escrivim per als que saben on són, perquè som generosos i quan tenim dubtes ens agrada compartir-los.»

Benaurats els perduts, doncs.

REFRANY

Al pot petit hi ha poca confitura

i al cor trencat la veritat més dura:

mal amagat és mal que no té cura,

la llibertat, la llei que és més segura,

la veritat, bandera que no es jura,

i el paradís, un bon plat de verdura.

Conte de Nadal. L'àvia

Un conte de Nadal, abans de Nadal, just quan queda un mes per les festes. Pertany al llibre "37 Relatos para leer cuando estés muerto". Aquí el publico en català i castellà, amb alguna diferència minúscula.

Conte de Nadal. L'àvia

Al seu piset del carrer Hospital, amb l'escalfor de l'estufa que cremava des del migdia, la dona ja tenia el sopar de la Nit de Nadal gairebé enllestit. De la minúscula cuina va treure unes costelles de porc amb patates i ceba.

«Ja tenim el sopar aquí», va mormolar. Mentre duia la safata va mirar els mobles del menjador, que també era lloc per dormir. Tants anys acompanyant-la. Estimava el bufet de fusta negre on, al damunt, hi tenia les fotos de la família. «Verge Maria! És aquesta crisis, que diuen que no marxa. Sinó, tindríem un xai al forn o així. Però, escolta tu! Les costelles de porc són ben bones també». La flaire agre i dolça va expandir-se a l'aire tancat i calent de la sala. Va deixar la carn a la taula, que ocupava més de mig menjador. Les seves mans, ombrejades per la vellesa, i de dits fràgils, van engrapar l'obridor com si aquest pesés tan com un escriptori. Els lavis de l'àvia van traçar un somriure melangiós quan recordà les valls d'Osona, quan ella era una xicota i duia de l'estable a la casa dos grans lleteres. I ho feia somrient, amb les galtes ben vermelles. Va obrir el vi.

«Avui res de tele, tu, que és Nit de Nadal», va dir. Va servir les costelles, daurades i cruixents, i va començar a sopar. Es va alçar un moment de la cadira. Primer va acaronar el cap d'en Sandokan, aquell gat vell i escanyolit, i després el va alçar deixant-lo sobre la taula. «Au va! Un dia és un dia». Després va agafar la fotografia d'en Manel i la recolzà sobre l'ampolla de vi. «Bon profit i Bon Nadal a tothom», va dir mentre el gat esperava el seu premi.

Cena de nochebuena

En su pisito de la calle de los Templarios, al calor de la estufa de butano que quemaba desde el mediodía, la mujer tenía la cena de nochebuena casi a punto. De la minúscula cocina sacó las costillas de cerdo con patatas y cebolla caramelizada.

«Ya tenemos la cena aquí», dijo. Mientras entraba con la bandeja observó los muebles del comedor, que también era donde dormía. Tantos años acompañándola. Sentía predilección por el bufete de madera negra en el que, encima, tenía las fotos de la familia. «Virgen Santa, es esta crisis, que dicen que no quiere irse. Sino, serviría un cabrito al horno o algo así. Pero, ¡oye! Las costillas son muy buenas también». El aroma agridulce saturó el aire cerrado y caliente de la estancia. Las manos manchadas por la vejez, los dedos como alfileres que se cernieron sobre el abridor como si este fuera el saliente de una cornisa. Los labios de la mujer esbozaron una sonrisa con líneas de melancolía al rememorar los valles de montaña, en los tiempos que ella era una moza y en cada amanecer cargaba del establo a la casa dos grandes lecheras llenas de tibieza. Y lo hacía contenta, con los mofletes rojos, la cara caliente. Abrió el vino.

«Esta noche, nada de tele, que es nochebuena», recordó. Sirvió las costillas doradas. Iba a empezar a comer cuando se levantó un momento de la silla. Se agachó para acariciar la cabeza de Sandokán, el gato viejo que estaba en los huesos. Lo alzó, dejándolo sobre la mesa. «Venga, va, un día es un día». Luego tomó del bufete la fotografía de Alfredo y la dejó apoyada sobre la botella de vino. «Buen provecho y felices fiestas a todos», dijo, mientras el gato se arqueaba y, conformándose con oler, esperaba su premio.

Poemes i haikus abans de morir

Rellegint “Poemes Japonesos a la mort”, de Yoel Hoffmann, em vaig tornar a emocionar, riure i pensar. Hi ha una tradició ancestral al Japó d'escriure un petit poema quan sents que la mort truca a la porta. Hi ha moltes maneres d'escriure versos per acomiadar la vida. Si trobeu el llibre, no dubteu i mossegueu-lo. Deixo tres petits poemes dels centenars que hi ha, que he traduït de manera sencilla i tan directe del castellà com he pogut. Estic començant a escriure un post llarg per publicar a Antiga Vamurta, ple de haikus, tankas i poemes curts dels monjos i guerrers japonesos.

Encara que els meus dies s'haguessin allargat

la foscor no s'hauria

retirat d'aquest món.

En el camí vers la mort, entre els turons,

m'embadaleix la lluna.

Oroku, una poetessa japonesa del segle XVI, escriu aquestes línies abans de suicidar-se.

El poeta Giun, que mort al 1333 a l'edat de 81 anys, escriu això.

Totes les doctrines esmicolades:

L'ensenyament zen, descartat;

Vuitanta-un anys.

El cel s'esberla i desploma

la terra s'obre:

És dins el cor de foc

on s'amaga la primavera.

I un darrer poema, tan nuclear i dramàtic que em sembla genial:

El darrer desig humà:

aferrar-se

a l'aire.

Meridià de Sang, poètica terrible

Cormac McCarthy va publicar a l'any 1985 un llibre terrible, Merdià de Sang. Una reformulació del western on allò important és la reflexió sobre l'home, situar-lo enfront la natura i fer-li fer un llarg tomb, al modus operandi d'una Odissea tacada de sang, amb un violència que fins i tot és massa. La violència et deixa baldat. Això sí, el llibre és bo, bo i terrible en la seva quasi negació del ésser humà.

McCarthy és un superdotat de la literatura. Enmig de la devastació que és Meridià de Sang ens deixa rastres poètics:

«Negres als camps, esprimatxats i encorbats, amb els dits com aranyes entre les càpsules de cotó. Una agonia a l'ombra del jardí. Amb el fons del sol al capvespre, figures que es mouen en el lent crepuscle al llarg d'un horitzó de paper».

Està publicat en català per Edicions 62 al 2009 en un magnífic llibre traduït per Esther Roig i Lluís Delgado. Em va semblar un treball collonut, precís, de pura artesania literària.

I per cert, compte amb El Jutge! Magnífic personatge.

Poema del petit país

Primer de tot caldria preguntar-se si això és una poesia. Després, entendre que no és més que una mirada irònica sobre Catalunya, petit i gran país de les nostres misèries i alegries.

Aquest país és tan petit

Aquest país és tan petit

que del borrissol

en diuen bosc de les fades

i els àngels i els ànecs

es confonen al cel de cremallera

Oi-tant-Oi-tant-Oi-tant

Tan petit, petit, petit

que les mascarades*

només les llegeixen

altres poetes

Aquest país és tan petit

que fins i tot els rockers

fan anuncis

pels usurers globals

amb noms comarcals

Oi-tant-Oi-tant-Oi-tant

Els lladres no els cal

anar a presó,

els grassos no paguen

impostos

Els polítics somien

corrupteles perfectes

i parlen d'Icàries

de prostitutes n'hi ha poques

i a les festes badallen

els xulos ho són a mitja jornada
pel matí són perfumistes

els actors fan de reis

borratxos i escombriaires

a la tele surten quatre gats

que s'entrevisten ufanosos

els uns als altres

els professors tenen prou

amb dos noms

i un és d'un club de fútbol

els nens no surten del pati

les nenes tampoc

els pidolaires s'ho miren

i somriuen

els amics dels amics

són tots

de merda també

n'hi ha per a tothom

i els cucuts semblen

tenir una única cançó

Oi-tant-Oi-tant-Oi-tant

* Mascarada, de Pere Gimferrer. Un grandiós llibre de poesia.

Petit Príncep

El conte de Els Tres Porquets

El conte de Els Tres Porquets

El primer porquet va construir una llar amb pedres i pals. El llop, sí, la va ensorrar.

El segon porquet va aixecar una llar amb grans troncs que el llop, sí, va incendiar.

El tercer porquet va edificar una llar amb totxanes i vidres climalit que el llop, sí, va embargar.

Del segon porquet sabem que va emigrar i ara viu a un país on mai no surt de la fàbrica.

Del tercer porquet sabem que viu en un estat d'histèria eterna, farcit d'ansiolítics i cocaïna.

Del primer porquet, lluny de versions oficials, sabem que va trobar una nova vall i va tornar a construir una casa amb pedres i pals. La vall era salvatge.

Noia elèctrica

El poema Noia elèctrica neix d'una visió fugaç d'una dona al carrer del Pi de Barcelona que em va portar a recordar altres èpoques, altres moments, tot una gentada que vaig conèixer i que els camins del viure sovint et fan oblidar i oblidar-los, els uns als altres. Un petit homenatge poètic, doncs, als fantasmes del passat.

Noia elèctrica

El barret de costat,

barret de copa.

L'Appetite for que és desgana

i un infinit cansament per tots.

Les malles negres metrallades,

els filaments de bruixa

et tapen el rostre de les estacions

i duus una oberta camisa de vellut

raspat per la inclement ciutat

que t'assenyala com a repudiada.

No, no queda ningú

de totes aquelles nits de rock and roll,

excepte tu,

una guspira tramposa.

                                       Igor Kutuzov, octubre de 2012

Poetes simbolistes. Baudelaire, Verlaine, Rimbaud i Mallarmé

El poeta Verlaine

Poemes d'en Baudelaire, Verlaine, Rimbaud i Mallarmé, poetes francesos en català. Són aquests quatre autors els millors, penso, d'aquell moviment poètic del segle XIX tot i que en Baudelaire en va ser el pare, l'antecessor amb les seves Flors del Mal i els altres ràpidament va passar a escriure poesies amb una veu pròpia i molt singular.

La música (fragment)

La música sovint em porta com una mar!
Vers ma pàl·lida estrella,
Sota un plafó de boira o dins d'un vast èter,
Navegue a la vela;

Baudelaire, amb aquesta expressió tan...

El simbolisme és un d'aquells moviments, entre l'esglaó dels romàntics i la bogeria dels surrealistes, que es confonen amb el ràpid ball del temps: parnasians, decadents, rafaelites... Tot és una voluntat de superar anteriors òptiques, cercant expressar allò impossible que es feia dels poetes: el misteri, la llum d'una tarda que no hi tornarà a ser, l'ésser que sent una veu, un instant, o entén alguna cosa que oblida un segon després.

A la poesia francesa es succeïxen les modernitats. Els grans són els mencionats Baudelaire, Rimbaud, Mallaré i Verlaine que es capbussen a la recerca d'allò desconegut i per fer-ho fan ús dels símbols.

Al 1883 Pau Verlaine publica Els poetes maleïts (Les poètes maudits), que d'alguna manera defineix el moviment i assenyala els seus intèrprets: Tristan Corbière, Arthur Rimbaud i Stéphane Mallarmé. Comparteixen una consciència de sentir-se aïllats, exiliats de la societat que no els escolta ni comprèn. Es senten condemnats en el silenci, maleïts, doncs. Això queda reflexat al poema L'Albatros, de Baudelarie, del que deixo la darrera estrofa que he traduït del castellà.

El poeta, aquell príncep dels núvols, que habita

lliure a la tempesta, en tot és semblant;

exiliat de la terra, entre el poble que crida

li impedeixen caminar ses ales de gegant.

Creuen que el món, la natura, les coses, el sentiment i la manera de veure-les estan connectades en una xarxa sense fi de símbols i associacions. Les formes no són altre cosa que la representació d'aquests símbols. Una mica platonians, aquests. La funció de la poesia no és altre cosa que identificar aquests símbols i les corresponents associacions, entre el món espiritual i el món material. Un xis agoserat, crec, que pressuposa l'existència d'un món espiritual, fet que seria el punt de partida d'una llarga discussió.

Això sí, els quatre grans simbolistes francesos van aconseguir poemes bells, diferents, sovint respectant i introduint petites i subtils variables al metre clàssic.

Hi ha una fusió de plans, entre el món material i altres dimensions (van avançar d'alguna manera la teoria de les cordes, de la física???), una connexió entre la realitat sensorial i la més pura abstracció, d'on sorgeix el símbol.

El jove Rimbaud

En qualsevol cas, val la pena llegir-los o descubrir-los o recordar-los. Poques vegades els poetes han volat tan alt i amb tanta ambició.

Rimbaud

EL VAIXELL EBRI (fragment)

Mentre jo davallava pels Rius impertorbables,
Ja no em sentia més guiat pels sirgadors:
Els Pells-Roges cridaires els van prendre per blancs
I els van clavar tots nus a les posts de colors.

Detesto tota mena d'equipatges,
Qui porta blats flamencs o bé cotons anglesos.
Quan amb els sirgadors han acabat tals escàndols,
Les Aigües m'han deixat baixar per on em plau.

En el clapotejar furiós de marees,
Jo, l'altre hivern, més sord que el cervell dels infants,
Vaig córrer! I les Penínsules desamarrades
Poc han sofert caos més triomfals.

La tempesta ha aplaudit els meus afanys marítims.
Com un tap, de lleuger, he ballat per les ones,
Que algú en diu eternals portadores de víctimes,
Deu nits, sense enyorar l'ull obtús dels fanals.

Més dolça que als infants la carn de pomes àcides,
Penetra l'aigua verda la fusta del meu casc,
I les taques de vins blaus i de vomitades
Em renten i dispersen àncora i governall.

I de llavors ençà m'he banyat al Poema
De la Mar, amarada d'astres i lactescent,
Devorant els atzurs verds on, flotant pàl.lidI atret, un ofegat pensiu baixa a vegades;

Traducció de Joan Brossa

Mallarmé.

LA TOMBA D’EDGAR POE

¡Tal com en fi Ell mateix l’eternitat el torna,
el Poeta suscita amb una espasa nua
el seu segle espantat de no haver conegut
que la mort triomfava en aquesta veu rara!

Ells, com un vil esglai d’hidra antany sentint l’àngel
aquell sentit més pur donar als mots de la tribu,
proclamaren molt alt l’embruixament begut
dins l’ona sense honor d’alguna obscura mescla.

Enemics de la terra i del núvol, oh greuge!,
si no esculpeix un baix relleu, la nostra idea,
amb què, enlluernadora, la tomba de Poe s’orni,

calm bloc ací caigut d’algun desastre fosc,
que aquest granit almenys mostri sempre el seu límit
als vols de la Blasfèmia, negres dins el futur.

(Trad. Marià Villangómez)

Paul Verlaine

ABANS QUE DESAPAREGUIS

Abans que desapareguis,
pàl·lid estel matinal
    -cents de guatlles
canten pel farigolar-,

gira devers el poeta
que té els ulls tots plens d’amor
    -ja l’alosa
munta al cel amb la claror-,

gira el teu esguard que nega
l’aurora en el seu atzur
    -quina joia
entre els camps de blat madur-,

després el meu pensament
fes brillar allà lluny, molt lluny
    -la rosada
alegrement al fenc lluu-,

dins el dolç somni on s’agita
l’amada que encara dorm...
    -Au, de pressa,
perquè vet aquí el sol d’or-.

(Trad. Marià Villangómez)